Autor Articles i estudis
12 febrer 2015 a 18:00

Les Amazones de Dahomey, el temible exèrcit de dones

0 Flares 0 Flares ×

 

Les amazones de Dahomey

Les amazones de Dahomey

Freqüentment, sobretot des del punt de vista dels homes, tendim a pensar que les dones són alguna cosa tendra i delicada per a les que la rudesa de l’exèrcit i la guerra és una cosa que no va amb elles. Això, a part de ser un prejudici masclista i una fal·làcia transmès de generació en generació, va implicar, per exemple, que quan es va admetre a les dones a l’exèrcit espanyol s’aixequés una agra polèmica referent a la conveniència que les dones poguessin fer la guerra igual que els homes. Sens dubte, els que van posar objeccions a aquest ingrés no coneixien de cap manera a un exèrcit format exclusivament per dones que van ser capaces de posar en un compromís a tot un exèrcit francès. Em refereixo a les temibles Amazones de Dahomey.

Durant els últims segles -personalment ignoro perquè- s’ha produït una oposició a que tant el col·lectiu gai com el de les dones participessin de cap manera a l’exèrcit, amb el benentès que l’ “art” de la guerra era exclusiu dels homes heterosexuals, encara que exemples històrics hi ha que demostren el contrari. En el cas de les dones, la major mida i capacitat física dels homes podria tenir certa lògica en un combat cos a cos, però segur que no era això el que pensava, el 1890, l’exèrcit francès que era a la costa del que avui dia és Benín.

A la fi del segle XIX, Àfrica s’havia convertit en un pastís que anhelaven totes les potències (i no tan potències) europees i cadascú lluitava per fer-se amb un tros d’aquest continent. La majoria de les vegades, la conquesta de grans territoris no era massa problemàtic tenint en compte la brutal diferència militar entre les tribus natives i els colonitzadors europeus. No obstant això, en el golf de Guinea hi havia un regne anomenat Dahomey els habitants del qual eren famosos per la seva bravura i les seves poques consideracions envers els seus veïns, amb una particularitat especial: el seu exèrcit estava format gairebé en una tercera part per un regiment exclusivament de dones, que destacaven per la seva especial fidelitat, bravura … i crueltat.

L’insòlit grup armat femení -anomenades “amazones” pels occidentals i “mino” pels nadius- estava format per fins a 6.000 dones perfectament equipades i entrenades per enfrontar-se cos a cos contra els pitjors enemics, armades amb els seus mosquets i, sobretot, amb les seves afilades espases de doble tall amb les quals no dubtaven a llescar la gola de qualsevol enemic que se li posés pel davant. Tal era el grau de confiança en aquest batalló que els reis de Dahomey les tenien com un cos d’elit dedicat a la seva defensa personal des de principis del segle XVIII.

El sistema de reclutament era força particular. D’una banda, el més normal era que fossin voluntàries, desitjoses de deixar la seva sang en aquestes selves de Déu pel rei del moment; d’altra banda, s’escollia entre les dones menys agraciades de l’harem del rei -com no fossis molt maca i no tinguessis fills, el portaves malament- i, per acabar, s’obligava a enrolar en aquest grup -a manera de correccional- a les dones massa rebels i que donaven problemes a les seves famílies i marits, els quals havien portat la seva queixa al rei. Un elenc de dolces i indefenses dones, definitivament.

L’entrenament al que estaven sotmeses era exactament igual al dels homes però, a sobre, se les ensinistrava especialment per eliminar qualsevol indici de pietat i humanitat que fos un contratemps en el seu atac. Per començar, en les maniobres que feien en presència del rei, se’ls feia saltar per sobre de barricades fetes amb branques d’acàcia -que eren pitjor que les concertines actuals per les seves espines d’un pam- passant com si fossin per la rambla. Per seguir, se’ls feia tirar amb les mans als presoners des d’una plataforma a diversos metres d’alçada per estampar-los contra un roc i, com a colofó, a les amazones que no havien matat a ningú, les obligaven a matar a cops de matxet a un presoner i, tot seguit, tallar-li el cap; afició aquesta última que tenien molt arrelada quan entaulaven batalla amb els seus enemics.

En aquesta situació, quan el rei de Dahomey, Behanzin, va declarar la guerra als francesos el 1890, l’exèrcit gal, format per uns 800 homes -sobretot fusellers de Senegal i Gabon (digues ximples als europeus) – va creure tenir la partida guanyada contra 8.000 soldats mal equipats dels de Behanzin.

No obstant això, quan es va trobar cara a cara amb l’exèrcit de Dahomey, es va trobar que, a part dels fers soldats homes, s’enfrontaven a alguns grups de dones armades que no dubtaven a enfrontar-se cos a cos contra les baionetes franceses, fent-los retrocedir constantment; segons expliquen els cronistes, els francesos -acostumats a lluitar únicament contra homes- es paralitzaven davant l’atac de les dones, ja que no esperaven l’atac de “dolces damisel·les”.

Finalment, després de quatre anys de lluites, Dahomey va caure en poder francès. Els seus exèrcits, especialitzats en el cos a cos letal però mal preparats a la batalla armada (els francesos disparaven des de l’espatlla, mentre que els Dahomey disparaven des de la cintura) van caure com mosques davant el foc gal, sent les Amazones les últimes en rendir-se.

Behanzin va ser capturat i amb ell es va dissoldre el regiment de dones, les quals, acostumades a la vida guerrera, es van adaptar malament a la vida civil, amb episodis de depressió, alcoholisme o directament bogeria, similar al que van viure molts anys després els veterans del Vietnam. Tot i això, algunes adolescents mino, encara van viure prou per veure com el seu país obtenia la independència de nou el 1960, aquesta vegada batejat com Benín. Amb tot, l’última Amazona de Dahomey, anomenada Nawi, va morir el 1979.

Tot un exemple de com, quan s’ho proposen, les dones ens superen als homes en tot.

Fins i tot en el dolent.

Ireneu Castillo

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email 0 0 Flares ×