Autor Articles i estudis
8 novembre 2017 a 15:00

Xavier del Villar: “No tenim consciència que hem de preservar la memòria popular”

0 Flares 0 Flares ×

L’entrevista de l’AMIC

AMIC memoria popular

En Xavier del Villar és regidor de Cultura de la Roca del Vallès. Mentre espero que pugi per l’ascensor que el separa de les oficines de l’Ens, penso en la mítica pel·lícula Memento. Què seria de les nostres vides si, com el protagonista d’aquest clàssic de Christopher Nolan, només tinguéssim memòria instantània? Com definírem la nostra identitat si fóssim incapaços de recordar què fèiem fa una setmana, un mes, un any o una dècada? La memòria no només ens permet recordar. Sobretot ens defineix.Des del 1998, La Roca del Vallès acull l’Arxiu de la Memòria Popular. Creat amb el clar propòsit de conservar el testimoni històric de les mal anomenades “persones anònimes”, conserva tot tipus de documents. Tothom que desitgi salvaguardar les seves memòries, independentment de qualsevol altra consideració (nivell educatiu, procedència, feina, capacitat per expressar-se oralment o per escrit) pot custodiar-hi el seu llegat.Durant l’entrevista, en Xavier m’explica perquè ara més que mai és important incidir en la preservació de les cròniques històriques. Malgrat que tenim més mitjans que mai per registrar informació, els documents es perden amb una volatilitat alarmant. “No existeixen solucions màgiques”, diu just abans d’acomiadar-nos. Si volem que les generacions futures tinguin elements de judici sobre el què estem vivint ara, i sobretot com ho estem vivint, només hi ha una opció possible: posar-se davant el full en flanc, o la pantalla de l’ordinador, i començar a escriure.

Amb quin objectiu va crear-se l’Arxiu de la Memòria Popular?
L’Arxiu de la Memòria Popular està emmirallat en l’Archivio Diaristico Nazionale ubicat a Pieve Santo Stefano, un poble toscà agermanat amb La Roca del Vallès. Aquest arxiu va ser el primer a escala europea, a recollir les vivències i memòries de la gent de carrer. En Giovanni Marzocchi, al qual vull aprofitar l’avinentesa per agrair-li públicament tota la feina que ha fet amb l’arxiu, va proposar traslladar aquesta experiència a Catalunya, convençut que hi havia un buit social i històric que calia omplir. A tots ens ensenyen els grans fets històrics, però no teníem un centre per apropar les històries personals, que es viuen a peu de carrer. Actualment custodiem més de 2.000 documents.

A qui va adreçat l’Arxiu de la Memòria Popular? 
Estem oberts a qualsevol tipus de col·laboració amb acadèmics, historiadors amateurs, però també qualsevol persona que senzillament vulgui documentar-se. De fet, hem rebut visites de directors teatrals i de cinema que volien saber com la gent va viure un moment històric. Penso que el memorialisme popular està vivint un bon moment. En els darrers anys, hem guanyat consciència acadèmica i institucional que cal preservar el nostre passat. Iniciatives com el Memorial Democràtic de Catalunya, amb qui col·laborem intensament, però també moltes altres, ho demostren.“Actualment custodiem més de 2.000 documents”

Què pot aportar el memorialisme popular respecte la historiografia acadèmica? 
Qui és un acadèmic per dir a qualsevol persona que no ha viscut allò que escriu? A vegades les històries explicades en els escrits personals presenta una versió oposada a l’anomenada “història oficial”, o senzillament la concreten. Estem interessats també a difondre les sensacions, experiències, fins i tot els sentiments, que una persona viu quan està plenament immersa en un esdeveniment històric.

És bo que totes les persones, independentment del seu nivell educatiu, puguin explicar com han viscut una època o un esdeveniment. El memorialisme popular posa èmfasi en el detalls, aporta molts elements d’anàlisi en la historiografia local, i permet comprendre millor la història d’una comunitat.

En plena revolució tecnològica i proliferació de les xarxes socials, hem de seguir apostant per l’escriptura com a eina per a salvaguardar la memòria?
Sense cap mena de dubte. L’Arxiu de la Memòria Popular alberga tot tipus de formats, com ara fotografies, vídeos, enregistraments sonors. Dit això, penso que cap format pot substituir l’escriptura, ja sigui en format de memòries, epistolaris o biografia.  Pensem en l’1 d’octubre, per exemple, tal com ens animava en Josep Santesmases en un article que vau publicar a Tornaveu. La manera com ho va viure una presidenta de mesa, una persona que esperava la Guàrdia Civil o un Mosso d’Esquadra, no és la mateixa. Ni tampoc van viure el mateix les persones de la Catalunya interior o de la zona metropolitana. Cal donar valor a les imatges o vídeos, però també hem de ser conscients que aquests ens poden mentir molt més fàcilment, segons el tall que escollim o la perspectiva de la imatge que triem. El text no menteix, perquè ja parteix de la base que es presenta una visió subjectiva. És molt important contextualitzar aquestes imatges, acompanyant-les d’un text explicatiu.“El text no menteix, perquè ja parteix de la base que es presenta una visió subjectiva”

Els arxivers alerten que la informació cada cop es conserva menys temps. 
És la gran paradoxa dels temps actuals. Tenim més canals i possibilitats que mai per enregistrar la realitat, però els continguts es perden més ràpid. Les xarxes socials podríem dir que són els diaris del segle XXI, i fins i tot hi aboquem informació que no escriuríem per a nosaltres. Tanmateix, no tenim prou consciència que s’hagi de preservar la memòria popular. És un dels grans perills que hem d’encarar si no volem que les generacions futures tinguin poques eines per conèixer com estem vivint ara.

Per això és molt important traslladar la idea que la redacció de les memòries populars no són una “feina” per a gent gran. També els adolescents i els adults han de redactar-ne. De fet, és un fantàstic exercici terapèutic. L’escriptura pot esdevenir una teràpia ens ajuda a externalitzar sentiments i records. D’altra banda, és millor enregistrar el què ens hem viscut a temps real, enlloc d’esperar que el pas del temps ens difumini la memòria. Hem d’estar amatents: els canvis en la vida d’un avi i un nét de fa 100 anys eren molt menors que els que viuen un avi i un nét ara.

Has fet referència a la gent gran. És difícil incentivar-los a redactar biografies? La postguerra va estar marcada per una “llei del silenci” no escrita. 
Ho és. Encara hi ha importants reticències a explicar obertament què ha passat. Des de l’Arxiu de la Memòria Popular treballem molt intensament per revertir aquesta tendència. Totes les persones que desitgin compartir les seves memòries, però tinguin por a fer-les públiques han de saber que l’arxiu disposa de clàusules de confidencialitat. Ens les poden cedir firmant el compromís que no es faran públiques fins al cap d’un període de temps a determinar. Tothom hi surt guanyant: nosaltres ens assegurem que aquests documents estan ben custodiats, i les persones tenen la garantia que les memòries es faran públiques en el moment que elles hagin escollit.

Els nostres avis no van poder gaudir del mateix nivell d’escolarització que les generacions actuals. És difícil que expressin per escrit les seves vivències?
Nosaltres posem molt èmfasi que volem rebre els documents de tothom que vulgui expressar-se. Ens agrada, preferiblement, que les memòries que ens adrecen no hagin passat per cap filtre, sinó que siguin escrites directament per la persona protagonista. No passa absolutament res si els textos presenten errors gramaticals o faltes ortogràfiques. De fet, la mateixa escriptura del text ens parla sobre la vida de la persona, i és un altre element d’anàlisi a valorar per les generacions futures. Som completament partidaris de mantenir els textos tal com ens els han presentat.

Per altra banda, també som conscients que costa fomentar la redacció de memòries. Per això també hem organitzat projectes de memòria oral. Un exemple: ens vam adreçar als avis de La Roca del Vallès i vam enregistrar en format audiovisual les seves entrevistes. Ho volíem saber tot, d’ells: què menjaven, quina vida duien al camp, com s’ho passaven bé, etcètera.“Som completament partidaris de mantenir els textos tal com ens els han presentat”

Edicions Viena ha publicat totes les obres guanyadores del Premi Romà Planas i Miró. 
Vam crear el Premi Romà Planas i Miró de memorials populars, premiat amb 1.200€ i la publicació de l’obra guanyadora, amb l’objectiu d’incentivar la redacció de memòries populars, i de retruc, ampliar el fons de l’Arxiu. Té un abast internacional, i cada any rebem obres de Catalunya, l’Estat espanyol i Europa. Per qüestions generacionals, la majoria d’obres que rebem tracten sobre la Guerra Civil Espanyola, la postguerra o la Segona Guerra Mundial. Aquesta tendència però, anirà canviant amb el pas de noves generacions. Lògicament, però, s’hi poden presentar totes les persones que vulguin i la seva autobiografia no cal que sigui de les temàtiques que acabem d’anomenar. Només exigim un requisit: que les obres no hagin estat ja publicades, han de ser inèdites.

Alguna història que hagis llegit i t’hagi captivat especialment?
Més que una història, explicaré una anècdota. En el darrer acte de lliurament del premi Romà Planas, en Jordi Rosell –guanyador del certamen—va portar dos objectes molt especials: un violí i una harmònica. El violí li va regalar un jueu, amb l’estrella groga cosida a l’americana, que el nen es va trobar pels carrers de Bordeus: ell li portava menjar i el jueu li ensenyava música. L’harmònica li va regalar un soldat alemany que anava en bicicleta a la granja on vivia: a la granja li donaven de berenar i el soldat els hi tocava cançons alemanyes i franceses. Tenir aquells dos instruments presidint la presentació del llibre i poder-los escoltar de la mà de dos músics professionals va ser molt commovedor i emotiu.

Per Ens de Comunicació / AMIC

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×