Autor Articles i estudis
19 gener 2018 a 12:00

El progrés humà i la negativitat cognitiva

0 Flares 0 Flares ×

Jordi Franch

La humanitat ha progressat vertiginosament en els darrers dos segles i mig. Malgrat els horrors del segle XX i de les dues guerres mundials, malgrat el tràgic experiment comunista d’una economia de planificació centralitzada a la Unió Soviètica, malgrat la barbàrie de la Guerra Civil espanyola i malgrat tots els malgrats, avui podem assegurar que una persona de classe mitjana del nostre entorn viu més i millor que un príncep de l’Edat Mitjana o un emperador de l’antiga Roma.

No és cap casualitat ni es deu a cap caprici aleatori de la història. La inflexió en l’evolució de la humanitat la trobem a finals del segle XVIII, a la Gran Bretanya, amb l’anomenada primera revolució industrial. Abans del 1760, la pobresa, la fam, les malalties i la mort eren les companyes inseparables de l’ésser humà des del seu naixement. Només cal comprovar el canvi en alguns indicadors bàsics. L’esperança de vida, abans de la revolució industrial, era de només 30 anys. Ara, a casa nostra, és de 81 anys pels homes i de 86 anys per a les dones (queda molt clar quin és el sexe dèbil i quin el fort). La mortalitat infantil, abans, superava el 25%. Ara, només 1 de cada 200 nadons moren abans dels 5 anys.

Gràcies al creixement exponencial de la producció, bona part de la humanitat es pot alimentar i accedir a béns de consum que abans eren inimaginables. Gràcies als avenços en l’alimentació, la medicina i la higiene, s’han eradicat epidèmies i algunes malalties que abans eren mortals. L’estatura mitjana també ha incrementat amb el temps i genis com Shakespeare o Miguel de Cervantes estarien per sota de la mitjana actual… físicament parlant! La renda per càpita mundial, només en els darrers 50 anys, ha passat de 6.000 dòlars a 16.000 dòlars, ajustada en termes d’inflació i capacitat adquisitiva. Això significa un increment total del 167% o, en termes anuals, del 3,3%. També el període d’escolarització s’ha allargat, passant d’una mitjana de 3,9 anys a 8,4. El professor Donald Boudreaux, de la Universitat George Mason, parla de la prosperitat de la humanitat en forma de pal de hoquei, per la forma de la representació gràfica d’aquest fenomen, similar a un stick d’aquest esport.

Curiosament, els mitjans de comunicació més massius ajuden a difondre la sensació que el món no està millorant, sinó empitjorant. Dels resultats d’estudis realitzats, només el 10% dels suecs, el 6% dels nord-americans, el 4% dels alemanys o el 3% dels francesos subscriuen que es vagi a millor. La resta, molt majoritària, pensa que la humanitat empitjora, que la fam i les epidèmies s’extenen per tot el món, que el terreny es desertitza i l’aigua escasseja, que el petroli i els minerals s’exhaureixen, que la capa d’ozó s’aprima i la vida del planeta perilla, que la pluja s’acidifica, que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres i les pensions futures es desplomaran (això sí és cert pel cas particular d’Espanya), o, fins i tot, que l’impacte d’un asteroide es perfila a l’horitzó en creuar-se amb l’òrbita terrestre.

Cada època té el seu leitmotiv pessimista que, quan s’incompleix, és substituït per un de nou. A la dècada de 1960 era l’explosió de la població mundial i la fam generalitzada, als anys 70 va ser l’esgotament dels recursos naturals, que va mutar en els 80 a la pluja àcida, les epidèmies en els 90 i l’escalfament global del planeta més recentment. Com explicació d’aquest pessimisme recurrent s’acostuma a argumentar que la capacitat del cervell, limitada, filtra la informació més important. I sent nosaltres els descendents d’espècies que van sobreviure als múltiples perills de l’entorn, ens fixem més en les amenaces externes que en les oportunitats o millores contrastades. Qualsevol amenaça a la supervivència és prioritària i copsa a l’instant tota la nostra atenció. Si passejant pel camp un fantàstic dia de primavera trobem una serp verinosa davant nostre, què serà més important? Admirar el paisatge o fugir corrent davant els moviments amenaçadors del rèptil?

El nostre biaix per la negativitat és permanent i, fins i tot, fisiològic. Davant la prioritat de la supervivència, la informació que rebem de l’exterior és filtrada per l’amígdala cerebral, situada a la part interna del lòbul temporal medial, i responsable de les emocions primàries com la por, la ràbia, l’alegria o l’odi. Estem programats genèticament per detectar els perills potencials i per això prioritzem les males notícies. La vida diària d’un suís, pròspera i saludable, no és notícia. La vida d’algun africà que s’arrisca a creuar el Mediterrani sí que ho és. Els efectes psicològics d’esdeveniments negatius tenen una ponderació superior a la dels positius. El temor de possibles pèrdues supera la gratificació de guanys potencials. En aquesta vida, d’alguna manera, és com si el mal dominés sobre el bé. D’aquí la importància cabdal d’entendre i difondre quins són els mecanismes pels quals la humanitat, a partir de la revolució industrial, ha progressat enormement com mai ho havia fet en els segles i mil·lennis precedents. ¿De quina manera l’extensió generalitzada del lliure mercat, en un entorn institucional específic capaç de limitar els abusos del poder, ha elevat els nivells de benestar a cotes impensades? Aquesta és la clau. Els falsos profetes de l’apocalipsi ens amenacen amb catàstrofes imaginàries que no succeiran mai. Ni l’increment de la població mundial ens portarà a morir de gana ni els recursos naturals s’esgotaran. Just al contrari. El biaix de la negativitat cognitiva no ens ha de distreure del que és fonamental pel progrés de la humanitat.

Jordi Franch Parella és doctor en Economia i professor dels estudis d’Administració i Direcció d’Empreses-ADE del Campus Manresa de la UVIC-UCC

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×