Autor Articles i estudis
17 maig 2018 a 18:00

La letal bellesa emplomallada del casuari

0 Flares 0 Flares ×
Cassowary

Cassowary

Quan els aliats durant la Segona Guerra Mundial van ocupar l’illa de Nova Guinea, se’ls va prevenir especialment sobre dues amenaces: la primera, contra els soldats japonesos que poguessin trobar-se i la segona, que per res del món s’acostessin a… un ocell!

Efectivament, després dels soldats enemics, la segona cosa de la qual havien de tenir una cura extrema era ni més ni menys que un ocell de poc més d’un metre, però letal com pocs per la seva extrema agressivitat, al qual se li ha donat la fama de ser el parent més proper dels velociraptors del juràssic. Em refereixo al casuari.

El casuari (Casuarius casuarius) és una au corredora, parent propera dels estruços i els emús, però una mica més petita, que viu a les selves humides de Nova Guinea i el nord d’Austràlia. La seva agressivitat i potència és tant temuda perquè resulta que aquesta au no s’acovardeix davant la presència humana, havent-hi produït fins i tot morts documentades… a part de les que les llegendes dels pobles indígenes li afegeixen en el seu haver.

Aquest ocell, si bé de natural és tranquil, es torna molt agressiu quan se li emprenya o quan està en període de cria, i no dubta a atacar a tot el que es mogui dins del seu territori. I clar… que t’ataqui un pardal o una garsa, pot molestar, però quan una criatura de gairebé 60 quilos, capaç de córrer fins als 50 quilòmetres per hora, se’t ve a sobre, pots comptar que les conseqüències són de qualsevol calibre menys lleus. Ah! I no val sortir corrents, perquè t’enganxarà segur… i, atenció, que va a fer pupa!

El gran arma del casuari són, justament, les seves poderoses potes de tres dits, les quals proveïdes d’unes ungles molt fortes i llargues (sobretot la del mig, que arriba a tenir 10 cm) les llança contra l’agressor amb tota la força del món.

Però no són només les potes. Si s’escapa del cop dels seus dits tallants com dagues, encara li queda un pic dur com l’acer que es clava com si fos una llança en el cos dels seus atacants. De fet, dels seus atacs no s’escapen ni els mateixos cocodrils, als quals són capaços d’espantar dels seus nius. I, encara que sembli mentida, no s’acaben aquí les seves armes.

Per a més inri, el casuari té la capacitat innata de buscar (i de trobar, que és el pitjor) el punt feble del seu adversari, de tal manera que, en una situació de combat, si veu que no pot vèncer de cara, buscarà els costats o l’esquena del seu contrincant fins que el doblegui. Això fa que els cuidadors d’aquesta espècie d’au en els zoos es portin més d’un ensurt quan, creient-se segurs amb un rasclet o un escut, resulta que el casuari ha estat més llest que ells i els ha enganxat.

I no és per menys. El 1926, un parell de germans de 13 i 16 anys, no van tenir altra ocurrència que pretendre matar un casuari a pals. Li van ficar el primer cop de bastó, però en veure’s atacat, l’animal es va regirar i va llençar el noi més gran per terra. El casuari, tenint al seu agressor als peus, li va clavar un cop de bec al coll que li va segar l’artèria caròtida. El germà petit va sortir corrent i el més gran també va tenir temps de fugir, però les seves ferides van ser massa greus i va morir dessagnat. Una bretolada molt inconscient que va acabar en tragèdia.

En l’actualitat, i malgrat la seva aparent invulnerabilitat, els casuaris estan amenaçats d’extinció i estan estrictament protegits. La desforestació -viu exclusivament en la tancada jungla tropical-, la caça i les espècies domèstiques que ataquen als seus nius (sobretot gossos i porcs) els estan posant en perill, en un clar exemple de que ni el més valent dels animals es troba fora de perill de les barrabassades de l’ésser humà… encara que, això si… compte amb acostar-se a l’ocellet!

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×