Autor Articles i estudis
7 juny 2018 a 18:15

Maximilià I, l’emperador mexicà que va ser estès d’un estenedor

0 Flares 0 Flares ×

Maximilian habsburg

 

És prou conegut que no hi ha res millor que morir-se perquè comencin a parlar bé d’algú, sobretot si ha estat un personatge famós. Tot el dolent i les pestes que propis i estranys (més els propis que els estranys, tot sigui el dir-ho) aboquen sobre l’interfecte en vida, per art d’encantament es converteixen en afalacs i belles paraules en tant que dimiteix d’aquesta vall de llàgrimes; no hi ha qui ho entengui, però és així. No obstant això, una cosa és el tracte verbal i una altra el tracte que es doni al cadàver, el qual, com no s’assabenta de res, és un perfecte ninot de fira (veure La tossuderia que va fer que un bisbe estigués 366 anys insepult). I un exemple d’això li va passar al cos de Maximilià I, emperador de Mèxic, que sense moure un dit es va trobar penjat d’un estenedor com si fossin uns calçotets acabats de rentar. Si té curiositat per saber com va poder arribar a donar-se tal histriònica circumstància, a continuació els ho explico.

A algú no molt entès en història de Mèxic, li podrà sorprendre el fet que en aquest país nord-americà hi hagi hagut un emperador com a tal, però així va ser. El 10 d’abril de 1864, al Castello di Miramare, a les rodalies de Trieste (Itàlia), es corona Emperador de Mèxic a Ferdinand Maximilian Joseph Maria von Habsburg-Lothringen (Maximilià, per als amics), arxiduc d’Àustria i germà del emperador austro-hongarès, Francesc Josep. La realitat és que l’home, poc tenia a veure amb Mèxic, però quan al juliol de 1863, una delegació de polítics conservadors i de l’Església Catòlica mexicana li van proposar ostentar la màxima representació del poder en aquell país, per a ell que era tercer en la línia successòria -ergo no veuria el poder imperial de cap manera- se li presentava una oportunitat que difícilment podia rebutjar.

L’esdevenir de Mèxic des de la independència d’Espanya estava sent de tot menys tranquil·la (veure Sant Jacinto 1836, la migdiada més cara de la història). Els continus canvis de govern i les lluites entre les faccions liberals (republicanes) i les conservadores (monàrquiques) havien portat el país a una contínua guerra civil i a una divisió entre estats monàrquics i republicans. La intromissió de les potències europees no va fer més que empitjorar les coses, portant a Mèxic a la fallida i obligant al seu president, el liberal Benito Juárez, a fer el 1861 una suspensió de pagaments als països creditors, en aquell temps, Espanya, Gran Bretanya i França. Països que, en vistes del desgavell, van enviar diversos exèrcits a envair Mèxic reclamant els pagaments endarrerits.

Després de diverses promeses de pagament, Espanya i Gran Bretanya van retirar les seves tropes, però no així la França de Napoleó III que, aprofitant que els Estats Units estava en plena Guerra Civil, va voler donar suport als conservadors mexicans i als confederats nord-americans per debilitar el creixent poder de la Unió. Els gairebé 30.000 soldats francesos desembarcats en el port de Veracruz prenen Ciutat de Mèxic al juny de 1863 i arraconen les tropes de Benito Juárez al nord (veure Els maldecaps dels EUA i Mèxic per un capritxós Riu Bravo). La majoria del territori estava sota poder conservador i això va permetre que Maximilià I arribés el 28 de maig de 1864 a Mèxic, habilitant com a palau imperial el Castell de Chapultepec. No obstant això, aviat fallaria l’emperador als seus avaladors conservadors.

La idea de portar de nou la monarquia a Mèxic amagava la intenció de fer marxa enrere a les reformes que el govern liberal de Juárez havia implantat temps enrere, cosa que els lobbys conservadors i l’Església Catòlica (amb el Papa Pius IX al capdavant) no estaven disposats a permetre-ho. El problema va ser que van escollir com a emperador a algú que també tenia tendències liberals i, poc després d’arribar al poder, aviat va començar a legislar no exactament com esperaven els terratinents …

Per començar, lluny de tirar enrere les reformes liberals de Benito Juárez, les va donar per bones, però no només això, sinó que va fer diverses reformes encaminades a fomentar els drets humans i socials dels indígenes, sobre llibertat de culte, eliminació de privilegis eclesiàstics , universalització dels estudis…, entre molts altres, que van omplir d’orgull i satisfacció als seus antics avaladors, que van passar a donar-li l’esquena davant tan gran “malifeta”. Paral·lelament, i per si fos poc, tota la situació geopolítica internacional favorable a Maximilià I es va girar com si fos un mitjó.

El 1865, els federats havien guanyat la Guerra de Secessió (veure Els voltors que celebren anualment la batalla de Gettysburg), de tal manera que van donar el seu total suport als republicans de Juárez contra França. Napoleó III, per la seva banda, s’havia trobat que Prússia havia guanyat la seva guerra contra Àustria, de tal manera que el nou imperi alemany amenaçava seriosament les fronteres franceses a Europa. Davant aquest revés, el 1866 França va retirar gran part del suport militar a Maximilià, el qual es va trobar venut entre la desaparició dels aliats francesos, la falta de suports conservadors i l’avanç imparable de les tropes republicanes. Malgrat tot, Maximilià va decidir mantenir-se al capdavant de les seves tropes, fins que, assetjat a Querétaro per l’exèrcit de Juárez, va ser vençut, i encara que va escapar, va ser detingut i afusellat al costat de dos dels seus generals (Miramón i Mejía) el 19 de maig de 1867.

El cos de Maximilià I, que havia mort de l’impacte de 5 bales en pit i abdomen, va ser portat al Convent de Caputxines de Querétaro, on el doctor Vicente Licea el va embalsamar a voluntat del nou govern republicà, que va suposar que Àustria demanaria la repatriació del cadàver, com així va passar. L’inconvenient va ser que Licea, més preocupat per vendre robes del finat als seus seguidors sota mà que per fer bé la seva feina, va fer un embalsamament matusser i, quan set dies després va ser traslladat a Ciutat de Mèxic, el que va arribar va ser una autèntica pelleringa (veure L’estrany enterrament a trossos de Don Joan d’Àustria). De fet, estava negre i mullat, ja que el carro havia bolcat per dues vegades, anant en un d’ells a parar el cadàver a un riu. De traca i mocador.

Així les coses, en arribant a Ciutat de Mèxic, es va habilitar l’Església de l’Hospital de Sant Andreu per fer-li un nou embalsamament tenint en compte que allò que havia arribat no hi havia qui ho lliurés. Els embalsamadors, davant la magnitud del nyap, van decidir que la millor forma de fer lixiviar els líquids que tenia el cadàver era estendre’l a un estenedor i tenir-lo uns quants dies així. I així ho van tenir com qui posa a assecar un pernil. La mòmia de Maximilià va ser finalment reembalsamada i transportada a Àustria en la fragata Novara (la mateixa que el va portar en vida el 1864) sent enterrat finalment a la Cripta Imperial de Viena.

En definitiva, una trista fi per a un governant digne que, més enllà de les seves benintencionades polítiques (de fet, Juárez no estava en contra de la seva persona, ni de les seves idees, sinó contra el fet d’haver estat imposat a dit) serà recordat per haver estat l’últim Emperador de Mèxic… i per haver estat posat a assecar en un estenedor.

Coses de la Història.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

 

 

 

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×