Autor Articles i estudis
26 juliol 2018 a 18:00

Les al•lucinacions gratuïtes i sense drogues de l’Efecte Ganzfeld

0 Flares 0 Flares ×
Efecte Ganzfeld //https://skeptoid.com

Efecte Ganzfeld //https://skeptoid.com

Moltes vegades ens queixem que, en aquesta societat en què ens ha tocat viure, patim tal bombardeig d’informació, que ens arriba a sortir fins per les orelles. Postveritats, notícies fake, hiperactivitat, falta de criteri… tot això s’ha convertit en una cosa quotidiana, fruit de les xarxes socials i la societat de la informació que ens envolta. No obstant això, i per molt farts que estiguem, la veritat és que el cervell humà està preparat per processar tot el cúmul d’informacions i estímuls que arribem a rebre al cap del dia (la qualitat del processat, ja depèn de cada cervell), podent-se generar autèntics disturbis cerebrals en cas que poguéssim eliminar aquests estímuls. I es pot. És el conegut com Efecte Ganzfeld.

Que el cervell és una màquina extraordinària, capaç de crear meravelles, efectuar càlculs complexos i imaginar situacions inversemblants, és una cosa que, no per coneguda ens deixa de sorprendre cada vegada que ens fan un bon truc de màgia. L’únic inconvenient és que aquest ordinador central que tenim a sobre de les espatlles (alguns, altres ho tenen en un altre lloc) necessita informació externa per processar-la, ja que, sense aquesta aportació d’estímuls, el cervell es torna autènticament boig.

Així les coses, el psicòleg alemany Wolfgang Metzger, estudiant la teoria de la Gelstat, segons la qual el cervell actua reconeixent formes i agrupant conceptes conforme la seva experiència, va dissenyar als anys 30 una forma d’eliminar els estímuls sonors i visuals. Bé… de fet no els eliminava, sinó que els homogeneïtzava, de tal manera que, a efectes pràctics, era com si els eliminés. El va anomenar “Ganzfeld” (de l’alemany “ganz”, tot, i “feld”, camp) en tant que es refereix a la total privació de vista i oïda.

D’aquesta manera, a un subjecte estirat còmodament, se li feia sentir una mena de “fregit” semblant al soroll que s’obté quan canviem entre dues emissores de ràdio (conegut com “Pink Noise” o Soroll Rosa), mentre que als ulls es posen dues cobertures translúcides (les dues meitats d’una pilota de tennis de taula) i se li enfoca una bombeta de llum vermella. D’aquesta forma, es manté al interfecte durant diversos minuts escoltant el soroll -que de fet el que fa és eliminar l’estímul sonor extern- i veient la llum rogenca que traspassa les meitats translúcides i les seves parpelles.

Davant d’aquesta situació de privació sensorial, el cervell, acostumat com està a reconèixer patrons i a predir formes i colors -veure cares als núvols, a les rajoles o als esvorancs de la paret… fenòmens coneguts com paridòlia- es perd com qui es troba en una total foscor, de tal manera que comença a fer el que li sembla. O el que és el mateix, que el cervell comença a produir imatges al·lucinatòries producte de la manca total d’informació que processar, podent arribar a l’extrem d’afectar seriosament la salut mental del conillet d’Índies que s’hagi prestat a l’experiment. De fet, aquesta forma de al·lucinar sense necessitat de LSD també s’aconsegueix a les cambres anecoiques i s’ha reportat que ocorre en gent que s’ha quedat durant molt de temps tancada en la foscor (miners accidentats, per exemple), expedicionaris polars o, fins i tot, alguns filòsofs grecs, que es tancaven en cavernes i esperaven que els “fluís” la inspiració intel·lectual. No obstant això, aquest fenomen també s’utilitza per a alguna cosa una mica més misteriosa: per detectar l’existència de la percepció extrasensorial, sobretot la telepatia.

Segons els estudis de diversos parapsicòlegs durant principis dels anys 70 del segle XX, aquesta privació de sentits fa que es disparin les capacitats precognitives i de sentits paranormals que, segons la paraciència, tots disposem. En aquest cas, el fet d’induir a una persona el fenomen de Ganzfeld, les al·lucinacions que tindria estarien influïdes pels pensaments que li estaria “enviant” un altre subjecte que estigués mirant una sèrie de dibuixos en la seva proximitat. És a dir, mentre que una persona està veient una sèrie de dibuixos de forma aleatòria, l’altre hauria de veure en les seves al·lucinacions els dibuixos que està veient el seu comunicador. I com saber si les ha vist o no les ha vist? Doncs després de la sessió Ganzfeld, a qui se li ha sotmès al procés se li passen una sèrie de dibuixos en què, de cada quatre dibuixos, un és dels que ha vist l’ “emissor”, i el “receptor” ha de reconèixer-los. Estadísticament, si fossin triats per simple atzar, el tant per cent d’encert hauria de ser del 25%. La sorpresa és que s’han arribat a documentar fins al 35% d’encerts, dada inexplicable que serveix com a prova de que “alguna cosa” existeix per als que creuen en aquestes coses i que no prova res per als que no creuen en aquestes sensibilitats paranormals. Sigui com sigui, la polèmica està servida.

En definitiva, que el nostre cervell, per molt que ens agradi o no, està dissenyat per gestionar informació a cabassos ja que això ens permet sobreviure en un món tan canviant i ambigu com el nostre. Possiblement aquest món no sigui el millor que puguem tenir, ni el que més ens agradés viure, però, sigui un o sigui l’altre, la nostra ment està dissenyada per processar una informació amb la qual podem tornar-nos bojos, però sense la qual, per molt que ens faci mal, podem tornar-nos igualment bojos. Això sí, posats a tornar-se tarumba, faci-ho amb un bon llibre, que, per fer-ho amb la realitat, simplement ha d’obrir Twitter o veure un Telenotícies.

Consell d’amic escriptor.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×