Autor Articles i estudis
25 octubre 2018 a 15:00

El pudent i explosiu enterrament de Guillem el Conqueridor

0 Flares 0 Flares ×
Enterrament Guillem el Conqueridor// Foto: wiquimedia Commons

Enterrament Guillem el Conqueridor// Foto: wiquimedia Commons

Quan parlem d’Història, els grans personatges que la formen acostumen a lluir amb llum pròpia gràcies als relats que han arribat fins a nosaltres i que els historiadors s’encarreguen de divulgar. Les seves cròniques, els seus fets, les seves conquestes…, en tant que qui les han escrit han tendit a ser poc crítics amb el personatge, quan no directament interessats en la propagació d’una imatge idealitzada d’ell, han tingut propensió a oblidar certs “subtils” detalls que, diguem, embrutaven les seves biografies. Un d’aquests personatges il·lustres és el de Guillem el Conqueridor, el qual coneixem com a flamant rei d’Anglaterra i per ser protagonista del famós Tapís de Bayeux (veure Una meravella per admirar llargament: el Tapís de Bayeux), sent la imatge arquetípica del monarca medieval, cristià i cavaller. Fins aquí, tot bé, però… és clar… quan sabem que gastava una prominent panxa cervesera, que quan va morir van deixar el cos abandonat en pilotes i que, quan l’anaven a enterrar, el cadàver va petar com una castanya somalla…, com que el mite se t’ensorra. Doncs si té curiositat a saber què és el que va passar, segueixi’m un momentet, que la història paga la pena.

Que les relacions entre anglesos i francesos mai han estat massa bones és un fet històric innegable, tot i que el fet de veure que l’escut del Regne Unit té un parell de lemes en francès (“Honi soit qui mal i pense” i “Dieu et mon droit “) ja et parla de que hi ha més coses que els uneixen del que els separa, i en aquest “frec” que, en comptes d’afecte, ha produït la butllofa, té molt a veure el rei Guillem el Conqueridor. Aquest duc normand -ergo víking afrancesat- que va obtenir la corona anglesa el 1066 per merders de família dirimits a cops d’espasa va ser, per exemple, el que va obrir la porta al fet que l’anglès tingui avui un 40% de termes llatins (gairebé tots préstecs del francès) en ascendir al poder a una elit normanda a la qual el poble va voler imitar. Sigui com sigui, i com era típic a l’època, no va tenir un regnat plàcid ja que eren molts els fronts en els quals se batre en batalla per mantenir l’ordre en els límits del seu regne. I, un d’ells, era contra la monarquia francesa dels Capets, en concret el seu estimat enemic Felip I.

El 1086, Guillem, que es duia de meravella (noteu la ironia) amb el seu fill Robert, el qual s’havia aliat amb el rei francès en contra del seu pare, es va veure obligat a tornar d’Anglaterra al ducat de Normandia per posar les coses en ordre, iniciant una campanya contra el comtat de Vexin, comtat situat a uns 40 km al nord-oest de París. La campanya hauria estat com una altra qualsevulla (veure La sagnant batalla “light” de Bremule) si no hagués estat per l’incident que va tenir el juliol del 1087 quan estava assetjant la vila de Mantes: en el fragor de la batalla, el seu cavall es va encabritar en espantar-se quan va passar per unes ruïnes en flames i, encara que no va caure, es va donar un cop molt fort amb el pom de la cadira de muntar. El cop, en si, tampoc hagués tingut massa conseqüència, però Guillem era un fan del bon menjar, estava obès (fins al punt que el comparaven amb una embarassada) i el cop es va multiplicar, produint-li un trencament de l’intestí que va acabar per derivar en una dolorosíssima peritonitis.

Davant aquesta situació, es va retirar al priorat de Saint Gervais, als afores de Rouen, per cuidar-se de la seva malaltia, però les limitades capacitats sanitàries del moment a l’únic que li van portar va ser al fet que la infecció s’estengués, omplint els seus intestins de pus , i a una llarga agonia que va durar durant 5 eternes setmanes. Finalment, el dia 9 de setembre de 1087, amb 59 anys, moria el rei Guillem I el Conqueridor… i es creu que li van donar honors reals? Doncs s’equivoca. Guillem no és que fos excessivament popular (tenia certa tendència a ordenar tallar membres com convincent forma de càstig) i els servents, en el moment en què va morir, el que van veure va ser l’oportunitat perfecta per esplomar-lo i emportar-se tot el que de valor poguessin treure d’ell: van arrasar amb tot el que van enxampar, deixant el cos abandonat i mig nu tirat pel terra de la casa. El final que Guillem, sens dubte, sempre havia desitjat.

El rei havia deixat ordre de ser enterrat a l’Abadia dels Homes, a Caen, fundat pel mateix Guillem, però amb la desbandada dels servents era evident que ningú no anava a començar els tràmits del seu enterrament. Tràmits que va assumir com a propis un cavaller vingut a menys anomenat Herluin, que va descobrir el cadàver del rei i que es va encarregar de manar-lo arreglar (el més barat possible, que no tenia la butxaca per a moltes alegries) i d’enviar-lo a Caen. L’únic inconvenient és que estaven a uns 125 km del seu destí i el camí s’havia de fer amb barca pel Sena i camí de carro. Finals d’estiu, un llarg trajecte i el cadàver ple de pus, no presagiaven res de bo.

En arribar a Caen, quan van anar a enterrar-lo al mausoleu preparat per al cas, es van trobar amb l’oposició frontal d’un afectat per l’expropiació de les terres que ocupava l’abadia, el qual es va negar en rodó a permetre que el rei (aquí veiem la seva popularitat) fos enterrat en aquell lloc. Al final, el van aconseguir convèncer a força de pagar-li l’equivalent a 60 xílings, però quan ja semblava que podien enterrar-lo, es va produir un foc a Caen i, davant la urgència (recordar que, un foc sense control, podia significar la destrucció de la ciutat sencera), servents i monjos van sortir corrent a ajudar a apagar-lo. El cos de Guillem, un cop més, va quedar tot esperant l’enterrament.

Quan, al final, van poder posar fil a l’agulla, els monjos encarregats d’oficiar el funeral es van trobar amb una sorpresa… el cadàver no cabia dins el sepulcre llaurat en marbre! El rei Guillem era alt (1,78 m) i obès, però la infecció primer i el passar tants dies des de la seva mort després -si no van ser setmanes, que les cròniques no determinen les dates-, havien inflat el cos fins al punt que no cabia dins de la seva tomba. Què fer llavors? Doncs l’il·luminat de torn ho va tenir clar… Fem força i que entri de totes maneres! I, sense encomanar-se a cap sant, així ho van fer.

Just en el moment en què forçaven el malaguanyat Guillem a ficar-se on no cabia, l’abdomen del cadàver va explotar com un globus. El pus, la carn en descomposició i el contingut putrefacte dels intestins van sortir expulsats de cop, dutxant amb generositat i traïdoria a tots aquells que estaven en aquell moment oficiant el sepeli (veure El nyap èpic de la voladura d’una balena putrefacta). Immediatament, l’atmosfera de l’església es va omplir d’una pesta a corromput que tirava enrere, “perfum” que no van aconseguir minimitzar ni encenent tots els encensers de què disposaven en aquell moment. No cal dir que, després del reial esclat, la cerimònia corpore insepulto va acabar a corre-cuita. Unes presses inversament proporcionals a les presses que, al seu moment, no havien tingut per enterrar-lo.

Del cadàver de Guillem el Conqueridor, en l’actualitat, no queden més que un fèmur i la mandíbula, els quals són les úniques restes que han sobreviscut a les diverses profanacions, desplaçaments i reconstruccions que ha patit la tomba durant aquests més de 900 anys passats des del seu enterrament. Una mostra més de que, un cop que morim, no som res (veure L’estrany enterrament a trossos de Don Joan d’Àustria) i que, el realment incorruptible de nosaltres, el nostre patrimoni real, és la memòria del que hàgim estat capaços de deixar per a les següents generacions.

Ireneu Castillo
@ireneuc

0 Flares Twitter 0 Facebook 0 Google+ 0 LinkedIn 0 Pin It Share 0 Email -- 0 Flares ×