Articles i estudis

Becerrillo, el temible gos conqueridor

ireneu alano espanyol

Els gossos, a l’impersonal món d’avui dia, han passat a ser els perfectes companys d’una societat cada vegada més interconnectada però, alhora, aïllada i deshumanitzada. La lleialtat d’aquests animals cap als seus amos i la variabilitat extrema de mides -que permet des d’un ridícul gosset clauer fins aquells que s’assemblen més a un cavall que a un gos- ha fet que cada vegada siguin més els que en tinguin un a casa… amb tots els problemes de convivència que això comporta, és clar. No obstant això, fins no fa gaire, els gossos, lluny de ser aquests éssers als quals acaronar quan no hi ha ningú que t’acaroni a casa, eren meres eines vivents per a l’ésser humà, el qual els utilitzava per mantenir controlat el bestiar, els llops, els amics de l’aliè… o, directament, com a soldats. Tal va ser el cas de Becerrillo, un gos de raça alà espanyol que es va fer famós durant la conquesta d’Amèrica per la seva feresa en la lluita contra els indígenes.

A la conquesta d’Amèrica, freqüentment trobem referències als soldats castellans i als seus cavalls com a eines militars imprescindibles per aconseguir el domini del Nou Món. No obstant això, els cavalls no van ser els únics animals que van ser utilitzats per mantenir sota control els territoris recentment descoberts que s’anaven afegint al control de la corona espanyola, ja que si hi va haver un animal que realment va ser crucial pels exèrcits conqueridors, va ser el gos .

Els gossos, com a part dels exèrcits ja es coneixien al Vell Món des de la més llunyana antiguitat, de manera que en el segon viatge de Colom, els invasors ja es van preocupar de portar els seus particulars gossos de batalla. Mastins, dogos, llebrers… però sobretot alans espanyols, per la seva feresa, lleialtat i corpulència, s’utilitzaven com a arma intimidatòria davant els combatius indígenes americans. Uns indígenes que, si bé també tenien gossos (no era com amb els cavalls, que no els coneixien de res), els que tenien eren petits, gairebé no bordaven, i a part de ser animals domèstics, s’utilitzaven o per menjar, o com sacrifici per als ritus religiosos dels nadius. Res a veure amb els aportats pels espanyols, els quals eren gossos de mida mitjana-gran, d’una gran corpulència i que terroritzaven qui tinguessin davant.

Becerrillo era un alà espanyol, una raça robusta -es creu que barreja entre dogo i mastí- que s’utilitzava a Europa per a la caça major, el pasturatge de bestiar boví i, com no podia ser d’una altra manera per aquestes terres, a les lluites contra els toros. Aquestes característiques violentes feien d’aquests gossos una raça especialment apta per ser utilitzada pels soldats tant com a arma d’atac com defensiva. De totes formes, com a millor servien era com a complement repressiu, i en això, Becerrillo era, sense dubtar-ho, el rei.

Nascut a Espanya, però entrenat en les tasques militars a l’illa Espanyola (illa que en l’actualitat es coneix com Santo Domingo), Becerrillo, que era propietat de Sancho d’Arango -encara que alguns cronistes ho atribueixen a Diego de Salazar- era un gos descomunal, de pèl color ocre, amb el morro curt i uns aclucalls de color negre que li feien una cara d’assassí que tirava enrere. Fama que, segons sembla, li feia justícia, ja que demostrava una gran feresa quan entrava en batalla i tenia un do especial en atrapar indis escapats, als quals esquarterava sense pietat com gosessin regirar-se contra l’animal. En la seva defensa, s’ha de dir que també cridava l’atenció perquè no mossegava si no era atacat, de manera que quan trobava a algun fugitiu, si aquest no se li resistia, simplement ho portava davant els soldats.

Sigui com sigui, el 1511 va ser portat a l’illa de San Juan (Puerto Rico) i tan bo era fent la seva feina que Becerrillo -bé, el seu amo- cobrava un sou similar al d’un ballester i, a sobre, tenia les racions d’aliment majors i millors que les dels propis soldats. De fet, els soldats deien que 10 soldats amb el gos estaven més segurs que 20 soldats sense ell, de manera que es barallaven per tenir-lo en les seves sortides, ja que era capaç fins i tot d’olorar les emboscades, no deixant indi viu. I tal fama va arribar a tenir el gos, que se li atribuïen qualitats superiors a les humanes, dient que era capaç d’entendre a les persones en totes les llengües i fins i tot era capaç de distingir els indis bons dels dolents sense equivocar-se ni un pèl, mostrant moltes de les vegades una pietat i uns principis que superaven als de les pròpies persones.

S’explica que una de les vegades, i després d’haver sufocat una revolta indígena, els espanyols van fer cridar a una vella índia, donant-li una carta perquè la portés al governador. Quan estava una mica allunyada, els soldats van atiar a Becerrillo perquè l’agafés i la destrossés a mossegades, en un típic “aperreamiento” de tants que es feien per castigar fins a la mort als revoltosos, solament que aquest era per simple diversió. Avorrits que estaven els soldats, mira.

El gos va sortir corrent al seu encontre i la pobra dona que va veure la locomotora canina que se li venia a sobre, es va agenollar morta de por, li va ensenyar al gos la carta que li havien donat i li va demanar que no la matés. Becerrillo, veient la por en els seus ulls, va parar en sec i, en comptes de començar a mossegades amb l’índia, la va ensumar i… es va pixar a sobre d’ella com si fos la cantonada d’un carrer. Els soldats, humiliats, van creure que va ser un miracle, i quan va arribar el cap de l’esquadra castellana (es diu que era el conqueridor Ponce de León), aquest va ordenar deixar anar a l’anciana perquè s’anés lliure al seu poble. Així les coses, l’animal-soldat donava una lliçó d’humanitat als soldats-animals. Curiós si més no.

Sigui com sigui, Becerrillo, va acabar morint en combat a causa d’una fletxa enverinada que li van llançar els indígenes, malgrat totes les tècniques de reanimació que se li van aplicar. No obstant, la llegenda de Becerrillo era tan potent, que els mateixos soldats no van voler revelar que havia mort, ni el lloc on va ser enterrat. D’aquesta manera, com un Cid “perruno”, els soldats podien seguir aprofitant la seva fama per seguir terroritzant els nadius una vegada mort, explotant la seva memòria durant un cert temps amb altres gossos dels centenars que utilitzaven els exèrcits conqueridors.

A Becerrillo li va seguir el seu fill Leoncico, el qual va heretar la seva fama i la seva violència, i del qual es deia que tenia les dents tenyides de tanta sang índia que havia tastat. I no només això, sinó que els cronistes comentaven que Leoncico arribava a matar més enemics en les batalles que qualsevol altre soldat. Una autèntica delícia de mascota, vaja.

En definitiva, que els gossos, malgrat la seva noblesa i lleialtat -o justament per això- durant la història han estat utilitzats repetidament per l’ésser humà d’una manera indigna i covarda (veure Els indignants gossos-bomba soviètics), tenint en compte que el animal, en la seva innocència, és capaç d’arribar on la naturalesa humana fa més aigües que un colador.

Becerrillo, el seu fill i centenars de gossos de presa més es van fer famosos durant la conquesta d’Amèrica per unes habilitats inhumanes i violentes que no existeixen en la naturalesa d’aquests animals. Animals que, fidels i servicials com ells sols, no dubten a donar la seva vida -o de treure-li als altres- simplement per guanyar-se l’afecte d’uns amos que, moltes de les vegades, són més animals i menys intel·ligents que els propis animals.

Ireneu Castillo
@ireneuc


Tots els articles i estudis

Becerrillo, el temible gos conqueridor

Becerrillo, el temible gos conqueridor

Articles i estudis 27 abril 2017 a 18:00 0 comentaris

Articles i estudis

Llegir més ›
Bacteris amb capacitat d’aprenentatge per tractar malalties

Bacteris amb capacitat d’aprenentatge per tractar malalties

Articles i estudis 25 abril 2017 a 18:00 0 comentaris

Articles i estudis

Llegir més ›
L’Hospital del Mar i la start-up Zenmness desenvolupen una App mòbil per a la rehabilitació cardíaca

L’Hospital del Mar i la start-up Zenmness desenvolupen una App mòbil per a la rehabilitació cardíaca

Articles i estudis 23 abril 2017 a 12:00 0 comentaris

Articles i estudis

Llegir més ›
No ho oblidis: “Només tens una pell. Protegeix-la del dany solar”

No ho oblidis: “Només tens una pell. Protegeix-la del dany solar”

Articles i estudis 22 abril 2017 a 12:00 0 comentaris

Articles i estudis

Llegir més ›
Per què les mones de Gibraltar són una Qüestió d’Estat?

Per què les mones de Gibraltar són una Qüestió d’Estat?

Articles i estudis 20 abril 2017 a 18:00 0 comentaris

Articles i estudis

Llegir més ›
Imatge Web UPF

Neuromillora: un debat obert a la societat

Articles i estudis 16 abril 2017 a 12:00 0 comentaris

Articles i estudis

Llegir més ›
Vuit cures imprescindibles per presumir de peus

Vuit cures imprescindibles per presumir de peus

Articles i estudis 15 abril 2017 a 12:00 0 comentaris

Articles i estudis

Llegir més ›
La investigadora Pura Muñoz-Cánoves rep una beca del Consell Europeu de Recerca

La investigadora Pura Muñoz-Cánoves rep una beca del Consell Europeu de Recerca

Articles i estudis 14 abril 2017 a 12:00 0 comentaris

Articles i estudis

Llegir més ›
Coena Cypriani, el llibre satíric en què l’Església es riu de si mateixa

Coena Cypriani, el llibre satíric en què l’Església es riu de si mateixa

Articles i estudis 13 abril 2017 a 18:00 0 comentaris

Articles i estudis

Llegir més ›
Els bacteris s’alimenten per torns quan es troben en situacions d’escassetat

Els bacteris s’alimenten per torns quan es troben en situacions d’escassetat

Articles i estudis 11 abril 2017 a 15:00 0 comentaris

Articles i estudis

Llegir més ›

Més articles i estudis