Autor Cinema, teatre i televisió
30 Setembre 2014 a 18:00

Crítica cinematogràfica: Leaving Las Vegas

Morir per la beguda

Leaving-Las-Vegas

DRAMA. EE.UU. Estrena: 1995. Dirigida i escrita per: Mike Figgis. Repartiment: Nicolas Cage, Elisabeth Shue, Julian Sands, Richard Lewis, Steven Weber, Valeria Golino, Mark Coppola. Duració: 112 min

Ben Sanderson perd el treball i la seva dona l’abandona, tot degut al seu problema amb la beguda. Sol i sense res més que els diners de la liquidació decideix marxar a Las Vegas amb un sol propòsit: beure fins morir. A la ciutat coneix a Sera, un atractiva prostituta, de la qual s’enamora.

El film ens mostra una història d’amor entre un alcohòlic i una prostituta, un amor que no només els salva sinó que els proporciona una segona oportunitat que, per desgràcia, ambdós personatges acaben malgastant per seguir amb la vida i els propòsits que tenen.

Mike Figgis escriu el guió del film en base a la novel·la de John O’Brien. L’escriptor es va suïcidar mesos abans que la producció del film comences, raó per la qual Figgis va voler dedicar el film al difunt escriptor. El guió és ple de simbolismes i de grans intervencions del protagonista masculí que no deixen indiferent a l’espectador. Una de les intervencions més conegudes és quan explica a una prostituta que la seva família l’ha abandonat argumenta: “No sé si empecé a beber porque mi família me dejó o si mi família me dejó porque empecé a beber”. Aquest tipus d’intervencions fan que l’espectador no es senti indiferent davant el film.

Nicolas Cage, interpreta a Ben Sanderson, un guionista alcohòlic que és acomiadat i abandonat per la seva família. Cage realitza una interpretació treballada i curosa. El maquillatge ajuda a aconseguir l’efecte de borratxo cansat, que reforça la seva immillorable interpretació. El moment més significatiu i on s’observa la fabulosa interpretació de Cage és quan passa amb Sera als seus últims minuts de vida, estirat sobre el llit, quasi immòbil i li confessa els sentiments que realment sent per ella i el que ella a significat per ell. Per altra banda, tenim a Elisabeth Shue, interpreta a Sera, una prostituta que viu pel seu amant Yuri, fins que coneix a Ben, el qual li canvia la vida. Shue realitza una interpretació cuidada i plena d’emocions. El punt àlgid de la seva interpretació és l’actuació que realitza després de ser violada i maltractada per tres adolescents. Ambdós actors treballen en sintonia on cada paraula, cada gest i cada mirada transmet a l’espectador el que senten l’un per l’altre, inclòs abans que els propis personatges.

Al principi l’estètica de la pel·lícula manté un to obscur, on destaquen les escenes de nit; però el to canvia quan ambdós personatges es coneixen i comencen una relació, agafant més claror i apareixent més escenes de dia. La banda sonora, escrita pel propi Figgis, està molt ben escollida i tractada,  predominen les melodies dramàtiques, fent la seva funció expressiva per augmentar la sensació de dramatisme que ambdós personatges viuen.

La pel·lícula va ser nominada a 4 Oscars, dels quals només en va guanyar un, el de Millor Actor, pel paper de Ben Sanderson, interpretat per Nicolas Cage.

La pel·lícula en sí es lenta, no succeeix acció que mantingui a l’espectador enganxat davant la pantalla, simplement l’atracció que es nota entre Ben i Sera és la raó per la qual es manté davant la pantalla. El moment que fa que l’espectador vulgui acabar de veure el film per saber el que passarà és quan Sera li pregunta el perquè està a Las Vegas i Ben li contesta: “He venido a Las Vegas para matarme bebiendo”.

Cristina Nocete

@crisnocete

Switch to mobile version