Autor Cinema, teatre i televisió
26 Novembre 2014 a 18:00

Presidència absoluta

L’art d’omplir el text

Francesc Orella a “El president”

Francesc Orella a “El president” // Foto: Joan Tomàs (TNC)

DRAMA. Autor: Thomas Bernhard. Traducció: Bernat Puigtobella. Direcció: Carme Portaceli. Intèrprets: Josep Costa, Daniela Freixas, Josep Julien, Francesc Orella, Monte Perez, Sergi Misas, i Rosa Renom. Escenografia: Paco Azorín. Il·luminació: Maria Domènech. Moviment: Ferran Carvajal. Vestuari: Antonio Belart. Espai sonor: Jordi Collet. Caracterització: Toni Santos. Ajudanta de direcció: Judith Pujol. Ajudanta de vestuari: Carlota Ricart. Ajudant d’escenografia i vídeo: Alessandro Arcangeli. Producció: Teatre Nacional de Catalunya, Temporada Alta i El Canal Centre d’Arts Escèniques de Salt/Girona.

Una vegada més, el director artístic del Teatre Nacional de Catalunya ha estat oportú alhora de programar. En uns temps convulsos, de canvi – si més no, de “pretès” canvi – Xavier Albertí ha dut a l’escenari de la Sala Tallers l’obra “El president”, de l’autor austríac Thomas Bernhard. Un autor poc estimat pels seus contemporanis, però terriblement adorat pels seguidors de la sinceritat. En aquest sentit, el text de la peça és amargament deliciós, ja que, d’una manera absolutament analítica i satírica, Bernhard ofereix un retrat perfecte del teló de fons d’una societat que sembla que no ha canviat des de 1975, quan va escriure “El president”, i a Espanya moria el dictador.

Ara bé, de cara al dramatisme de l’obra, és a dir, a la seva adequació amb el medi teatral, malgrat haver estat escrita per a ser representada dalt dels escenaris, no acaba d’adequar-se del tot a les característiques del públic d’avui. En aquest sentit, és 30 minuts massa llarga – sobrepassant els 90 minuts durant els quals l’ésser humà és capaç de mantenir, de mitjana, la concentració – i els soliloquis dels personatges – durs, complexos i amb una qualitat gairebé filosòfica – a través dels quals l’autor pretén expressar les seves opinions sobre l’estat del món, són extensíssims i, sobretot, poc sintònics amb el ritme intern dels espectadors d’avui.

Moltes vegades els directors i programadors pensen pels espectadors sense col·locar-se en el seu lloc, i decideixen – més enllà de les qüestions purament comercials – quines obres poden entendre i quines no. D’aquesta manera peces com “Terra de ningú” de Harold Pinter, programada al TNC la temporada passada, abans d’estrenar-se tenia gairebé 20 bolos emparaulats, i després, no en va quedar cap, perquè els programadors van creure que el públic no l’havia entès. Per això és necessari aclarir que, en aquest sentit, el fet que una obra com “El president”, amb aquesta gran complexitat reflexiva, es representi als escenaris d’arreu, és un fet positivíssim. Ara bé, això no vol dir que un exercici de síntesi no pugui ser beneficiós. En aquesta ocasió per exemple, si s’hagués agilitzat la peça amb petites adaptacions de text, el públic hagués pogut mantenir millor l’atenció, i en conseqüència, n’hagués pogut treure més profit. Per tant, es podria dir que no és qüestió d’enteniment, sinó més aviat de compenetració rítmica.

En aquest sentit, i per tal de completar l’argument, cal comentar que, si bé el ritme general de la peça va fluctuar, ho va fer de manera totalment irregular, produint pics d’interès i desinterès constants que van provocar un esgotament absolut de l’espectador al llarg de tota la representació. Aquest fet es va deure, sens dubte, a la gran diferència entre els dos actors protagonistes, Rosa Renom i Francesc Orella. La primera, malgrat desbordar energia pels seus quatre costats, va ser incapaç d’omplir els parlaments de la presidenta. No va emprar totes les imatges requerides per tal que l’espectador pogués comprendre les reflexions del personatge expressades per Bernhard amb tanta minuciositat i detall. Per contra, Orella, amb el mateix flux energètic que Renom, omplia, ja no cada paraula, sinó, cada silenci amb pensaments, imatges, projeccions que arribaven al públic i l’atreia inexorablement. El resultat va ser la generació d’un interès oscil·lant en l’espectador, en funció de l’actor que apareixia en escena, produint, tal com ja s’ha apuntat, una extenuació generalitzada que, amb l’afegit dels 30 minuts de més, van contribuir a un aplaudiment final del tot abaltit.

Pel què fa a qüestions tècniques, l’escenografia de Paco Azorín és acurada, justa, realista i gens opulenta. No obstant això, l’estructura suspesa del sostre, que de tant en tant es pot contemplar per un llampegada de llum i produïa un efecte espectacular, és del tot desconcertant, ja que no té res a veure amb l’atemptat que pateixen els presidents – descrit de manera totalment explícita a l’obra. Sobre la il·luminació de Maria Domènech, cal dir que és precisa, adequada en tot moment, i capaç de crear atmosferes completament divergents i efectes tant magnífics com el del darrer monòleg del president. En aquest sentit, cal destacar també la construcció de l’espai sonor de Jordi Collet que, malgrat algun fregament dels micròfons, amb l’ús d’efectes sonors fora de camp – emprant conceptes cinematogràfics – aconsegueix crear una intriga i una tensió del tot propícies per l’escena.

En relació a la tècnica vocal, l’anàlisi es presenta complex. A simple “orella” cap dels actors fa ús dels ressonadors, ni del suport, ergo el so que emeten no té una qualitat òptima. En el cas dels dos presidents el tema és exagerat, ja que escanyen constantment la veu i freguen sense pietat les seves cordes vocals. Malgrat que en el text s’explicita el problema de veu d’aquests dos personatges, i demanen reiteradament el xarop per a la tos, des d’una vessant professional, però sobretot saludable – recordant el que Laurence Olivier li va dir a Dustin Hoffman durant el rodatge de “Maratahon man” – s’hauria d’haver estudiat la manera d’“actuar” aquesta sensació real de duresa, tensió, estrès i bogeria des d’un altre punt de vista físic, no des de l’autèntic estrip de les cordes vocals. D’aquesta manera, només s’ha aconseguit provocar un patiment constant per part de l’espectador que, massa sovint, desconnectava de la peça preocupat pels actors i les seves cordes vocals.

Pel què fa als personatges que acompanyen els presidents en les diverses escenes, tots ells secundaris sens dubte, hi ha hagut una clara discriminació per part de la direcció de Carme Portaceli, que s’ha traduït en una interpretació petita, amb cap mena de projecció, ni energètica, ni vocal, que ha reduït aquests personatges – i el que és més trist, als actors – a meres presències. Sembla que l’obra hagi estat assajada amb els dos protagonistes fins a la sacietat, i que la incorporació dels altres actors/personatges hagi estat els darrers dies, a corre cuita, i sense donar-los massa importància. Tots els secundaris, ternaris i figurants són necessaris, i més si l’autor els dóna la paraula. Un fet que en aquesta ocasió no s’ha sabut valorar.

Per contra, sembla que la direcció dels personatges secundaris hagi estat delegada a Ferran Carvajal, actor, ballarí, coreògraf i director, responsable del moviment de la peça que, en aquest sentit cal destacar que ha desenvolupat una tasca absolutament magnífica. La destresa de Carvajal en la distribució escènica, i la direcció del treball corporal de cadascun dels intèrprets és absolutament brillant, i gràcies a aquesta feina, fins i tot es podria dir que, en manera, aconsegueix que els  personatges secundaris oblidats per Portaceli arribin a destacar.

Sigui com sigui, “El president” és una peça contundent, valenta, i deliciosament germànica, on Bernhard no cau en l’oblit selectiu, clientelista o amiguista, i inclou a tothom en la seva crua crítica. Una obra en la qual Francesc Orella desborda vitalitat, sensibilitat, i potència, i amb la seva feina – juntament amb Lluís Homar, que recentment ha (re)estrenat “Terra Baixa” – es proclama, de manera absoluta, com un dels actors més grans del panorama teatral català.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version