Autor Cinema, teatre i televisió
20 Maig 2015 a 18:00

Confidències a Al·là o com trencar les cadenes

Sinceritat, impunitat i valentia

Judit Farrés i Mireia Trias en una escena de "Confidències a Al·là"

Judit Farrés i Mireia Trias en una escena de “Confidències a Al·là” // Imatge cedida per la Sala Atrium

DRAMA. Autora: Saphia Azzeddine. Traducció i dramatúrgia: Magda Puyo. Direcció: Magda Puyo. Intèrprets: Mireia Trias i Judit Farrés. Composició musical: Judit Farrés. Vestuari: Gloria Viguer. Il·luminació: Maria Domènech. Escenografia: Ramon Simó i Patricia Mendoza. Fotografia: Cristina Sánchez. Disseny gràfic: Lluís Ferrer. Producció executiva: Agnès Padrós. Producció: Atrium Produccions.

Per aquesta ocasió, la Sala Atrium ha pintat parets i escenari de vermell roent per a posar en escena una història que parla de passió, de ràbia, de força i de valentia, però sobretot, d’una lluita aferrissada per aconseguir la llibertat.

“Confidències a Al·là” és el recull de les confessions de Jbara, una pastora berber que viu a les muntanyes d’un país Magrebí amb els seus pares, cinc germans i germanes i les seves ovelles. Aquestes confessions, estructurades a mode de monòleg, recorren aproximadament un any de la vida de la Jbara, un any al qual l’autora en treu tant de suc com pot, i en va desgranant crítica rere crítica d’un país, i una religió que de vegades costa de comprendre – com totes –.

Ja des de ben jove, Jbara aprèn a prostituir-se – si és que es pot dir així – per aconseguir allò que vol: un Raibi Jamila, un iogurt de magrana que li endolceix la vida. És l’únic que la fa feliç, l’únic que la manté amb energia per seguir-se llevant cada dia. Però tot canvia quan cau a les seves mans una maleta “mericana”, puja a un autobús i se’n va a la ciutat. De mica en mica, Jbara va passant per diverses circumstàncies, sempre amb l’ombra de la prostitució al costat, fins arribar a ser una prostituta de luxe.

Al llarg de tota l’obra, l’espectador espera trobar penediment i culpa a cada línia, però en canvi, malgrat Jbara sap molt bé, i així ho expressa en reiterades ocasions, que el que fa es considera pecat, haram, no se’n penedeix perquè és conscient que no té cap més opció. Jbara es veu empesa a escollir entre el haram o la seva vida, i finalment, escull viure.

Encara que pugui semblar mentida, és a través de la prostitució que la protagonista troba el camí que li permet sentir-se més segura d’ella mateixa, més íntegra, més persona. Si més no, té el poder d’escollir, pot decidir què vol fer amb el seu cos i no depèn de ningú, tan sols d’ella mateixa i de les seves eleccions. Aquest és precisament el tema que planteja el text: com assolir la llibertat quan estàs destinat a ser un ésser sotmès de per vida, pel fet d’haver nascut dona i musulmana.

Saphia Azzeddine, parlament a parlament, va descrivint una societat clarament patriarcal i religiosa que mostra una evident contradicció entre la devoció dels homes cap a Al·là, i a mateix temps cap a la dona com a objecte de desig i pecat al mateix temps. Azzeddine critica els dogmes fonamentals de l’Islam a través de les confessions de Jbara, unes confidències que acaben confeccionant un discurs ple de dubtes, ple de preguntes que en algun moment esperen ser respostes, però que en canvi sempre es troben amb el silenci.

Un discurs interpretat magistralment per Mireia Trias i Judit Farrés, dues actrius que s’hi deixen la vida posant-se a la pell de Jbara, i alhora també d’altres personatges que es converteixen en aliats o enemics de la protagonista. Amb un exercici d’impunitat formidable, Trias i Farrés es despullen l’ànima mostrant-se transparents davant d’un públic desconcertat i corprès per tanta sinceritat. Cap de les dues actrius, ni tampoc la brillant direcció de Magda Puyo, deixen entreveure ni un bri de judici, sinó tan sols una entrega total i una comprensió profundíssima de la història, de la protagonista, i de la universalitat de la història d’una dona que lluita per sobreviure en un món d’homes.

Cal destacar també la complexitat de l’espai sonor creat per la mateixa Judit Farrés, qui amb diversos samples i la seva veu és capaç de crear universos completament distints: des de la imaginació de Jbara, i el jingle del Raibi Jamila, fins a una discoteca de ciutat, o una discussió familiar. D’aquesta manera, Farrés aconsegueix amb la seva construcció sonora, atorgar-li a la peça una altra dimensió, que afegida a una posada en escena basada més en el món intern de la protagonista que no pas en la literalitat descriptiva del paisatge, no deixa cap altre sortida a l’espectador que rendir-se davant d’una proposta meravellosa, crítica, honesta, brutal i commovedora.

En aquest punt, i com a conclusió, potser caldria reflexionar sobre una qüestió que possiblement hagi germinat a la ment d’algun espectador. És cert que la majoria del públic troba molt adequada aquesta crítica a l’islamisme, pensa que és una reivindicació vital per assolir la llibertat de pensament dels musulmans, un qüestionament constant d’aquesta religió que tant sovint se’ns presenta als mitjans de comunicació com a opressiva i conculcadora de drets. Ara bé, quina hauria estat la opinió popular, si la religió subjecta a crítica hagués estat el cristianisme? N’haurien pensat el mateix de l’espectacle? Haurien estat igualment d’acord amb les crítiques ferotges a tots els pilars cristians? O és que no hi ha també devots que s’aprofiten de la prostitució, dones acorralades i sotmeses, radicalismes, opressió i tantes d’altres atrocitats en la comunitat cristiana? En qualsevol cas, no es poden fer conjectures d’un espectacle que encara no s’ha fet – per què? – però el que si que es pot fer de moment, i per tal d’anar-nos preparant per si algú s’hi atreveix – ja ho veurem – és reflexionar-hi.

@anna_mestreseg

Switch to mobile version