Autor Articles i estudis
4 Juny 2015 a 18:00

El govern espanyol, el frau i la panacea del quilo de pa de 800 grams

Pa // Imatge de Wikimedia Commons

Pa // Imatge de Wikimedia Commons

Si algú té la curiositat de pesar una barra de pa de “a quart” o de “mig”, es trobarà que ni la de quart pesa 250 gr. ni la de mig pesa el mig quilo que diu el seu nom, sinó força menys. Ara no té més importància perquè el mercat del pa està liberalitzat i, al cap i a la fi, anomenar-lo “de mig” o “de quart” són només denominacions populars, però fins a mitjans dels 80, a Espanya, el preu del pa ho marcava el govern i llavors, el fet que el pa de mig quilo no pesés mig quilo, era un frau dels grossos. Sabut és que la nostra classe política històricament no ha destacat mai per la seva professionalitat i intel·ligència i, si ha destacat, ho ha estat més aviat per ser inepta i corrupta; doncs bé, una de les conseqüències d’aquest estat de matusseria etern és, justament, que el pa no pesi tot el que diu pesar. Tot parteix de principis del segle XX quan, en forma de pegot barroer, el pa de a quilo, per llei, pasà a tenir 800 grams.

La Primera Guerra Mundial, si bé no va tenir conseqüències bèl·liques a Espanya -algú amb dos dits de front va mantenir el país neutral-, ens va afectar de moltes altres formes. L’economia mundial començava a intuir què era la globalització i un conflicte de semblant calibre tenia, per força, que afectar-la. En el nostre cas, Espanya es va beneficiar del fet de ser neutral en un desenvolupament elevat de l’agricultura, que va portar, en el cas de l’Hospitalet, a convertir-se en “l’horta d’Europa” ja que des del Delta del Llobregat s’exportaven verdures a la rereguarda dels països en combat. No obstant això, no tot eren flors i violes i les importacions d’una cosa tan bàsica com el blat -sobretot d’Argentina- es van ressentir fortament.

Bé… en realitat, blat hi havia més que suficient, però tot un seguit d’intermediaris especuladors acaparaven grans quantitats de cereal i no ho posaven al mercat, forçant que els preus tendissin a l’alça desorbitadament. Però clar, el preu del pa estava regulat per llei pel que la pujada de les farines no es podia repercutir automàticament en el preu de les barres i pans. Això feia que els forners posessin el crit al cel en veure com cada dia els beneficis eren més escassos. No obstant això, el govern no modificava el preu del pa, tenint en compte que qualsevol petit moviment del preu es traduïa en greus altercats als carrers, la qual cosa feia la pilota encara més gran.

Però feta la llei, feta la trampa, i davant la inacció del govern -ni actuava contra els acaparadors, ni modificava el preu final del pa- els forners van començar la picaresca de posar cada vegada menys farina en cada pa. Això significava, de facto, una pujada (il·legal) de la barra, ja que l’usuari final es portava menys pa pel mateix preu i el manteniment (igualment il·legal) dels marges dels flequers, tot i l’immobilisme del govern. Es va formar un gran escàndol.

D’una banda, els usuaris, que en sentir-se estafats escalfaven a pals a tot forner espavilat enxampat in fraganti; per altra banda, els gremis de forners que pressionaven el que no estava escrit al govern per forçar a pujar els preus, i per altra, el mateix govern, incapaç de treure la corrupció institucionalitzada que permetia l’acaparament especulatiu del blat. El rebombori estava servit, i s’havia d’actuar ràpid.

Davant d’aquesta situació, i fent gala de la tan tradicional improvisació barroera dels polítics espanyols, a l’abril de 1918, el govern presidit per aquell temps pel conservador Antonio Maura es va treure del barret la panacea genial per a tots els seus problemes: el pa de 1 quilo passaria a tenir, oficialment, 800 grams. ¡Ole tu! No cal dir que la mesura va deixar de pasta de moniato a tothom, però el govern ja sabia el que es feia… pel seu propi interès, és clar.

Amb semblant truc de prestidigitació mètric-decimal, el govern de Maura aconseguia, d’una banda, que l’usuari no pogués protestar davant les minves (la minva s’havia oficialitzat); que el pa, sense pujar el preu oficialment, augmentés el seu preu un 20% (es tractava al comprador de ximple, vaja); que els forners deixessin de molestar el govern en augmentar-se un 20% els ingressos i, finalment -i potser el més important- no haver d’actuar de forma urgent contra els acaparadors de cereal, la qual cosa hagués afectat directament a les relacions clientelars i caciquistes de l’elit política del moment. Jugada mestra.

Va ser des de llavors que les barres de pa i pans, a Espanya, van deixar de tenir els pesos que els correspondrien, però no s’enganyi, aquesta tradició simplement ha estat per desídia. Els diferents governs que hi ha hagut des de llavors, cap es va decidir a posar-li una solució definitiva i tot va funcionar a força de pegat sobre pegat, fins a arribar a mitjans dels 80 en què -una altra vegada- es va decidir per la solució més fàcil i menys costosa consistent en liberalitzar el preu de la barra de pa i que cadascú posés el preu que li semblés.

Una secular -i indignant- forma de (no) fer política que encara perdura als nostres dies.

 

 

Ireneu Castillo

Switch to mobile version