Autor Articles i estudis
19 Febrer 2016 a 12:00

L’encreuament entre neandertals i humans moderns es va donar molt abans del que es pensava

L’encreuament entre neandertals i humans moderns // Imatge UPF

L’encreuament entre neandertals i humans moderns // Imatge UPF

Científics troben per primer cop evidències de la contribució genètica dels humans moderns cap als neandertals.

Aquest descobriment reafirma l’encreuament entre humans moderns i neandertals i suggereix que es va produir fa uns 100.000 anys, en lloc dels 65.000 anys enrere que es van documentar anteriorment.

L’estudi, liderat per l’Institut Max Planck d’Alemanya, compta entre els seus autors amb investigadors de la Universitat Pompeu Fabra.

Segons es publica demà a Nature, l’encreuament entre humans moderns i neandertals va succeir desenes de milers d’anys abans del que fins ara indicaven els estudis. Utilitzant diversos mètodes d’anàlisi de l’ADN i un nombre més gran de genomes de Neandertal, un equip de recerca internacional ha pogut reafirmar l’encreuament entre neandertals i humans moderns. No obstant, els nous estudis indiquen que es va produir fa més dels 65.000 anys que fins ara es reportaven: fa aproximadament 100.000 anys. Els investigadors suggereixen que alguns grups d’humans moderns van deixar Àfrica abans del que pensàvem i es van barrejar amb els neandertals, tot i que probablement aquests humans moderns més tard van extingir-se i per això no formen part dels nostres ancestres.

Segons estudis científics previs, els humans moderns van aparèixer 200.000 anys enrere a Àfrica i van emigrar a través d’Euràsia fa uns 65.000 anys. Se sabia també que es van creuar amb els neandertals en aquesta època gràcies a un senyal unidireccional de ADN neandertal trobat als genomes d’humans no africans. En l’actual estudi, no obstant, es troba per primera vegada la contribució genètica en el sentit oposat, dels humans moderns cap als neandertals, procés que va haver de donar-se en una migració anterior.

Les evidències de l’equip científic sobre aquest flux genètic entre humans moderns i neandertals es basen en l’anàlisi d’un neandertal específic, les restes del qual es van trobar a una cova a les muntanyes Altai del sud de Sibèria, a prop de la frontera entre Rússia i Mongòlia. Dos neandertals de coves europees que van ser seqüenciats en aquest estudi (un de Croàcia i l’altre d’Espanya), no presenten ADN derivat d’humans moderns. L’equip també va analitzar el genoma d’un humà extint, un homínid denisovà, les restes del qual (un dit i una dent) es van trobar a la mateixa cova a les muntanyes d’Altai que el neandertal siberià. A diferència d’aquest neandertal, l’ADN del denisovà no incloïa restes d’humà modern. Amb això els investigadors no insinuen que els humans moderns mai es van creuar amb denisovans o amb neandertals europeus, sinó que el senyal que van trobar al neandertal d’Altai és fruit d’un encreuament que segurament es va donar després d’un llinatge amb altres humans moderns europeus fa poc més de 100.000 anys.

L’equip científic responsable d’aquests descobriments està format per més de 20 investigadors pertanyents a diferents centres de recerca europeus, entre els que destaquen l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva (Alemanya) – líder de l’estudi -, el Centre Simons de Biologia Quantitativa del Laboratori Cold Spring Harbor (Estats Units), la Universitat de Cornell (Estats Units), el Centre Interdisciplinari Herzliya (Israel), l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF), el Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica (CNAG-CRG) i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA).

Martin Kuhlwilm, primer coautor de l’article liderat per Sergi Castellano, científic de l’Institut Max Planck d’Alemanya, va identificar les regions del genoma del neandertal d’Altai que provenen d’humans moderns. “Estava buscant seqüències en el genoma del neandertal siberià que fossin similars a seqüències del genoma humà. Sabem que l’ADN dels humans contemporanis no africans conté restes de neandertals, així que no ens era útil. Per això vam utilitzar genomes d’individus contemporanis d’Àfrica per identificar mutacions que la majoria tingués en comú. Algunes d’aquestes mutacions van aparèixer també a regions del genoma del neandertal d’Altai, una prova del encreuament”, afegeix Kuhlwilm, que va realitzar aquest treball a l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva. Actualment Martin Kuhlwilm és investigador postdoctoral a l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE), centre mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat Pompeu Fabra (UPF) en el grup de Genòmica Comparada liderat per Tomàs Marquès-Bonet, que ha participat en l’estudi juntament amb Carles Lalueza-Fox.

Les seqüències d’ADN modern trobades al neandertal d’Altai semblen provenir d’un grup d’humans moderns que es va separar dels humans africans farà uns 200.000 anys. L’humà modern que va proporcionar els gens a aquest individu neandertal en particular devia provenir d’una població que va deixar Àfrica molt abans que els ancestres dels actuals europeus i asiàtics, diuen els científics. Per tant, segurament s’ha donat un gran retard entre el moment en el que es va bifurcar l’arbre genealògic de l’humà modern, fa més de 200.000 anys, i quan van deixar la seva marca genètica en el neandertal d’Altai, fa uns 100.000 anys, abans d’extingir-se.

“Aquesta troballa representa un pas més en la demolició de l’anterior paradigma de l’evolució humana. Ara sabem que hi ha hagut múltiples entrecreuaments entre humans moderns i homínids arcaics que han contribuït a accelerar l’adaptació d’aquestes poblacions”, opina Carles Lalueza-Fox, líder del Laboratori de Paleogenòmica de l’IBE, qui a més creu que “això haurà estat així també en el passat més remot del nostre llinatge, des de fa milions d’anys”.

UPF

Switch to mobile version