Autor Articles i estudis
9 Juny 2016 a 18:00

Kaya Koyu, el monument a la desraó humana

article ireneu kaya koru

Hi ha historiadors que sostenen que tots els conflictes bèl·lics al món durant el segle XX i el que va de XXI tenen el seu origen en la 1ª Guerra Mundial, i potser tenen raó. Quan estirem del fil de nombrosos enfrontaments dels últims cent anys, és estrany el que no porta directament a la Gran Guerra. I és que, més enllà de l’autèntica carnisseria que va ser aquella conflagració, el realment destructor va ser el revengisme absolutament desmesurat d’uns vencedors que, per ser sincers, no van guanyar amb tant d’avantatge com per a justificar la humiliació posterior dels perdedors. Un exemple d’això és el conflicte entre Turquia i Grècia, el qual encara cueja avui dia, i els desastrosos efectes es poden veure en viu i en directe en un poble de la costa oest de la península d’Anatòlia. I … què té de particular? Que estic parlant del poble fantasma de Kaya Koyu.

Durant la Primera Guerra Mundial, la neutral Grècia s’havia mogut entre els pro-alemanys (monàrquics conservadors encapçalats pel rei Constantí I, avi de la reina Sofia d’Espanya) i els pro-britànics republicans liberals del primer ministre Venizelos. No obstant això, la pressió diplomàtica i la promesa per part dels britànics que si entraven a la guerra del bàndol aliat, obtindrien com a compensació els territoris històricament grecs de Turquia, va provocar que els pro-alemanys abandonessin el poder, deixant als pro- britànics el camí lliure per ficar-se a la guerra el 1917 lluitant contra l’Imperi Otomà.

Un cop acabada la guerra amb la derrota de les forces de l’Eix, els aliats van procedir a repartir-se les restes de l’antic imperi otomà com hienes que es reparteixen un festí. Britànics, francesos i italians van ocupar cadascú les zones que s’havien promès i van permetre, el 1919, que els grecs ocupessin la zona de l’oest d’Anatòlia.

Aquesta zona turca, part de la Grècia clàssica, disposava d’una extensa població cristiana ortodoxa d’origen grec que havia viscut a la zona des de sempre. L’Imperi Otomà, tot i la mà de ferro que s’utilitzava per al control del seu territori, era permissiu amb totes les diferències culturals i religioses que en ella habitaven. Era allò que resa a qui vulguis i parla com vulguis mentre facis el que jo et dic. No obstant això, en caure l’Imperi, la pau relativa de tota aquella convivència multicultural va explotar.

Els grecs, en el seu afany de recuperar el seu territori històric van començar a fer política de terra cremada i de neteja ètnica amb les poblacions musulmanes que es trobaven al pas. Els otomans, per la seva banda, arraconats al centre d’Anatòlia i Istanbul, i en vistes dels excessos dels vencedors, es van unir al voltant de la figura del General Mustafà Kemal Atatürk per lluitar contra els invasors. La esperançadora idea d’Atatürk de crear un estat modern a partir de les cendres de l’antic imperi, va fer que les noves forces enderroquessin les restes del govern otomà, que no feien més que fer concessions als Aliats (Tractat de Sèvres). Atatürk, amb les seves cada vegada més grans forces, va començar la reconquesta de la seva independència.

Els francesos i els italians en vistes de la bel·ligerància turca, i atès que no tenien molt a guanyar, van abandonar les seves posicions a Anatòlia, deixant el marró a britànics i grecs. Els hel·lens, davant la falta d’efectius, es van oferir per enfrontar-se als nacionalistes a canvi de més territoris, cosa la qual va permetre als grecs sortir de les seves zones de control i començar a aspirar a prendre tot l’Àsia Menor i tornar a fer de Istanbul la capital de Grècia, com a legítims -segons ells- hereus de l’Imperi Bizantí. Grecs i turcs van començar a “atonyinar-se” de mala manera entre ells, encara que amb aclaparador avantatge hel·lè.

No obstant això, els grecs van caure en desgràcia davant els aliats, a causa de la tornada al poder de l’anti-aliat Constantí I, la qual cosa va provocar que les potències occidentals tallessin l’aixeta econòmica i militar als grecs, la qual cosa va posar en un compromís a les tropes gregues: de sobte malament proveïdes i amb un govern pràcticament en fallida, les batalles d’Atatürk es comptaven per victòries… i amb un inconvenient afegit: tal com els grecs havien començat a fer neteja ètnica per allà per on passaven, els turcs van fer exactament el mateix amb les zones reconquerides.

Els aliats que, en vistes del vesper muntat entre grecs i turcs, havien fet mutis, van forçar un tractat de pau entre els dos contendents. Al juliol de 1923, un victoriós Atatürk va aconseguir revertir al seu favor el tractat de Sèvres i abolir l’Imperi Otomà, i Grècia -que havia patit un cop d’estat que havia destituït a Constantino I- es va veure obligada a abandonar tots els territoris d’Àsia Menor que Sèvres li concedia. Totes les fronteres es van retocar.

Aquesta situació va significar que 500.000 turcs que vivien en zona grega i 1.250.000 grecs que vivien en zona turca, es veiessin expulsats de les seves respectives terres, definint els dos bàndols que el criteri per fer la divisió seria la religió. D’aquesta manera, turcs de tota la vida, però de religió cristiana ortodoxa, van ser obligats a desplaçar-se a Grècia i musulmans grecs d’antiga soca van ser obligats a traslladar-se a Turquia per simple mutu revengisme.

En el cas de Kaya Koyu (també coneguda com Kayaköy), els seus més de 2000 habitants pràcticament tots cristians ortodoxos, el 1923 es van veure obligats a deixar tot el que tenien a Àsia Menor i expatriar-se a Grècia. Les seves cases, els seus cementiris, les seves esglésies van quedar allà, però buits, i el temps i un fort terratrèmol molts anys després van deixar el poble tal i com es pot veure en l’actualitat.

El poble, a 8 km al sud de la ciutat de Fethiye, ha estat convertit en un museu a cel obert a càrrec del govern turc, convertint-se en un punt d’atracció turístic de la zona. Enmig d’un vessant, Kayaköy s’alça muda i trista perquè els turistes, aliens al dolor i a la desraó que va provocar el desterrament de milers de persones fa gairebé un segle, admirin, en viu i en directe, el resultat d’una barbaritat humana que mai va haver de produir-se.

 -Ireneu Castillo-

@ireneuc

Foto: Math.msgsu.edu.tr

Switch to mobile version