Autor Articles i estudis
27 Octubre 2016 a 18:00

La Venjança Catalana o quan la paraula “català” terroritzava a tot el món

Ireneu almogavers

Foto: Wikimedia commons

Una de les principals reivindicacions que s’ha fet durant els últims segles des de Catalunya, ha estat el poc respecte que es té a les peculiaritats catalanes des dels òrgans de govern de l’Estat Espanyol. Aquest poc respecte a la realitat catalana, que es reflecteix constant i repetidament des de tots els angles possibles, ha fet que els catalans tinguin la sensació de ser presos pel pito del sereno des d’Espanya, la qual cosa ha donat ales a un independentisme que fins fa poc era merament residual. Amb tot, això és a l’actualitat, però… ¿coneixeu que hi va haver un temps i un lloc en què sentir la paraula “català” posava els pèls de punta a més agosarat? Doncs encara que sembli mentida, així va ser, arribant al punt que el seu record va transcendir els segles fruit del que s’ha donat a conèixer com “Venjança catalana”.

Avui en dia, tal com està la cosa de revolta a nivell polític, el dir que ets català, en segons quins ambients, no està exempt de cert risc (en unes parts moral, en d’altres, directament físic) en tant que, els prejudicis i els atacs parcials de tota mena que es llancen contra els catalans des dels mitjans de (des)informació, han calat amb més o menys profunditat a la societat espanyola. No obstant, si aquesta situació hagués succeït durant el segle XIV, us puc assegurar que els despectius “polacos” o “catalufos” amb què se’ns obsequia ara des segons quines bandes, es quedarien d’una candidesa digna de la Mare Teresa de Calcuta tenint en compte les veritables barbaritats que un grup de catalans es van dedicar a fer allà per on anaven: els almogàvers.

Durant la Reconquesta, un dels cossos d’elit de l’exèrcit de la Corona d’Aragó eren els coneguts com almogàvers. Aquest cos d’infanteria lleugera el formaven mercenaris catalans i aragonesos que amb un mínim d’equipament, molta disciplina, molta contundència i molts pocs escrúpols, eren unes reputades forces de xoc contra els exèrcits musulmans, vivint bàsicament dels botins que enxampaven allà per on se’ls manava lluitar. No obstant això, en arribar al riu Segura, la reconquesta per la part catalanoaragonesa es va parar, deixant als almogàvers compostos i sense moros, el que els portava a anar enredant per allà on eren.

Així les coses, i atès que les coses pintaven bastos entre Aragó (amb el seu aliat, Bizanci) i França (amb el seu aliat el Papa) pel control del Regne de Sicília, el príncep Frederic d’Aragó -pretendent al tron sicilià- va decidir, per acabar amb el problema, contractar el 1296 als almogàvers comandats pel capità d’origen alemany Rutger von Blum, més conegut pel nom catalanitzat de Roger de Flor. El seu treball va acabar el 1302 quedant de nou a l’atur, cosa que va aprofitar l’emperador bizantí Andrònic II per contractar-los, ja que els otomans els estaven donant guerra a la península d’Anatòlia. Els almogàvers, organitzats en la que es va anomenar Magna Societas Catalanorum (Gran Companyia Catalana), tal com contractats, van fer.

Apostats a Gal·lípoli, al costat europeu de l’estret dels Dardanels, els 7.000 efectius almogàvers (4.500 infants, 1.500 cavallers i 1.000 mariners), durant els 2 anys següents es van dedicar a lluitar contra els otomans, els quals aspiraven a arribar a Constantinoble. La brutalitat que desplegaven al crit de Desperta Ferro! o Aragó! Aragó! els va fer temibles, vencent exèrcits moltes vegades superior en nombre, en no deixar canya dreta per allà per on passaven. El problema era que, d’una banda, la convivència amb la població civil no era molt bona (acostumats a tallar caps a tort i a dret, no els demanessis delicadeses) i, d’altra, que tanta victòria havia de ser pagada i els bizantins no tenien un ral. ¿I quina era la forma més ràpida d’arreglar tots dos problemes? Carregar-se la Companyia. Fàcil, no?

Els bizantins, atacats per tots els flancs possibles -la qual cosa implicava unes despeses tremendes- necessitava treure’s els almogàvers del mig com fos. Així que, al gener de 1305 el fill de l’emperador (de fet coemperador) Miquel IX Paleòleg va cridar a Roger de Flor a Adrianòpolis on el va convidar, al costat de 150 almogàvers de la seva guàrdia, a sopar. L’únic inconvenient és que, arribat un moment, els bizantins van passar a ganivet a tota l’expedició catalana, no deixant ni un de viu. Així mateix, l’exèrcit imperial va fer un atac conjunt a totes les posicions almogàvers del país per tal d’acabar amb ells d’una vegada per totes, arribant a assetjar la plaça forta dels catalano-aragonesos a Gal·lípoli. La reacció dels almogàvers va deixar en calces als exèrcits bizantins, molt més nombrosos.

Després de la traïció, els comandaments almogàvers van declarar la guerra a Bizanci, i després de veure com els seus missatgers eren esquarterats (literal) pels comandaments bizantins, en comptes de resistir indefinidament i esperar de braços plegats la seva fi, van decidir enfonsar els seus vaixells -per evitar la temptació de fugir- i sortir de les muralles de Gal·lípoli a acabar amb els assetjadors … i vaja si van acabar amb ells.

La crònica de Ramon Muntaner (que era, a més, un dels capitans de les tropes aragoneses) diu que amb menys de 3.000 efectius, els almogàvers van acabar amb 20.000 infants i 6.000 cavallers bizantins. També diu que baixes pròpies només van ser un cavaller i dos infants… tot i que s’ha de reconèixer que és una mica difícil de creure.

A partir de llavors, i durant els següents dos anys, els almogàvers es van dedicar a anar de “ruta” macabra pel que avui coneixem com Grècia, venjant l’assassinat de Roger de Flor i dels seus companys, acabant amb tot exèrcit bizantí que els sortís al pas i fent una política de terra cremada allà per on passaven. Això significava no fer ni un presoner, arrambar amb tot el que trobaven i acabar amb la vida de tothom que se’ls passava per davant, ja fos soldat, dona, ancià o nen, sembrant el caos més absolut al seu pas i marcant la memòria dels pobles d’aquella zona, arribant fins a l’actualitat. No en va, “català” en albanès significa monstre, i en búlgar i grec forma part d’insults de la més baixa estofa. Però… què va passar amb els almogàvers?

A partir de llavors, la Companyia Catalana d’Orient es va dedicar als seus “mercenariats” habituals i lluitant unes vegades contra uns i altres contra els altres, va seguir amb la seva “tournée” grega, fins que, el 1311, havent estat contractats pel Duc de Atenes, Gautier V de Brienne -d’origen franc- per lluitar contra els bizantins, va tenir la gosadia de no pagar-los el salari i, com a resposta, els almogàvers van arrasar amb els francs prenent el poder a la zona. Això va significar la sedentarització de la Companyia i, de retruc, la seva pròpia desintegració, tot i que al seu torn va implicar la incorporació dels ducats d’Atenes i Neopàtria a la Corona d’Aragó durant gairebé un segle.

En definitiva, un episodi sagnant i truculent que no s’ha d’oblidar, no tant per estar orgullós d’ell -que no és el cas- sinó perquè ningú oblidi que tots els pobles, totes les cultures, totes les persones, tenen una història tan honorable (o abominable) com les altres i que, per tant, mereixen tots el mateix respecte. Un respecte i una igualtat que, massa vegades, els poderosos s’obliden que existeix.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version