Autor Articles i estudis
6 Octubre 2016 a 18:00

L’absurd cas del colom condecorat per l’Exèrcit Espanyol

ireneu coloms

Els animals, per allò que no poden parlar, han estat tradicionalment l’ase dels cops de l’ésser humà. Unes vegades per mal i altres vegades per al pitjor, l’home, en la seva infinita supèrbia envers la resta d’habitants del planeta, s’ha acostumat a utilitzar tot tipus de bestioles per les més diverses tasques, sobretot les que suposen un esforç o un risc afegit (veure Los indignantes perros-bomba soviéticos). No cal dir que, en aquestes circumstàncies, demanar que les persones agraeixin als animals el treball realitzat, és poc menys que una utopia. No obstant això, en algunes rares ocasions, aquest agraïment i reconeixement es produeix finalment. L’únic inconvenient és que si bé, el no reconèixer els mèrits dels animals envers l’home queda d’una arrogància supina, el fet de glorificar-los com si fossin herois queda absolutament ridícul. Tal és el cas d’un colom que va ser condecorat amb honors militars per l’Exèrcit Espanyol. Sí, sí, no m’equivoco, es tracta de “l’heroic” colom 46.415.

L’exèrcit (independentment del país i de l’època) és una institució que no s’ha destacat excessivament per la seva exhibició d’intel·ligència i seny, sobretot perquè la seva tasca és simplement la de destrossar més i millor a l’enemic i per a això no calen gaires subtileses. En el tracte amb els animals no actua excessivament diferent, i des utilitzar-los com a transport, com armes o arrestant-los quan s’han portat malament, les pobres bèsties han hagut de patir els embats militars en primera persona. No obstant això, alguna cosa té de bona la institució i és que, quan fan alguna cosa bé (des del punt de vista militar, òbviament) no es dubta en condecorar-los i fer-los honors militars… tot i que el conjunt quedi bastant aberrant.

La història del colom 46.415 és una d’aquelles històries en què l’heroi es troba, sense moure un dit, enmig d’un fregat que ni li anava ni venia. O el que és el mateix, a principis de la Guerra Civil, a la part alta del Reial Santuari de la Santísima Virgen de la Cabeza, a la província de Jaén.

Setembre de 1936. Un grup d’uns 200 guàrdies civils amb uns 1000 civils (gairebé tots familiars) es troben aïllats en el llogaret de Lugar Nuevo, petita aldea en un turó encimbellat pel Santuari de la Virgen de la Cabeza, a uns 30 km d’Andújar. Aquests guàrdies civils, encapçalats pel fanàtic capità Santiago Cortés, en el moment del cop d’estat del 18 de juliol, havien quedat en zona republicana però com l’alçament, a la província de Jaén, havia estat un fracàs havien jugat amb els comandaments republicans a “la puta i la ramoneta” fins que, amb l’excusa d’estar prop del front -per així suposadament ajudar al govern legítim- i estar més segurs per evitar les represàlies de descontrolats revengistes, un cop parapetats convenientment, van decidir sortir de l’armari i decantar-se públicament del costat nacionalista. Per alegria i gaudi dels comandaments militars de la República, és clar…

D’aquesta manera, es va iniciar una dura batalla en què els rebels, assetjats per les forces republicanes, van decidir defensar la seva posició a foc i sang mentre es mantenien en contacte amb les tropes nacionals del general Queipo de Llano (veure El Algabeño y sus lanzas contra los rojos) ubicades a Sevilla mitjançant l’enviament de coloms missatgers, els quals eren un exigu fil d’Ariadna que els comunicava amb l’exterior.

Donades les circumstàncies, les comunicacions amb els coloms resultaven vitals, ja que si bé disposaven d’heliògrafs (telegrafia mitjançant reflexió de la llum del sol) era l’única manera que tenien els resistents d’informar de la gravetat de la seva situació quan la climatologia no permetia una altra forma de comunicar-se. Gravetat que, es va veure alleujada pels viatges d’un bimotor DC-2 de l’exèrcit franquista que llançava paquets de menjar i provisions als assetjats gràcies als quals van poder seguir resistint.

Després de diversos mesos d’aïllament, en què les tropes republicanes bombardejaven repetidament per terra i aire el santuari de la Virgen de la Cabeza sense aconseguir que els rebels es rendissin i en que el front de guerra s’havia estancat a uns 60 km del turó, fent desistir a les tropes nacionals de seguir l’avanç per alliberar-los, la situació per als assetjats era absolutament desesperada.

Així les coses, els coloms anaven i venien des del santuari fins als seus centres de Sevilla portant missatges en què es suplicava una i altra vegada l’enviament de reforços i avituallaments sense que l’Exèrcit Nacional pogués fer-hi res. Al seu torn, les tropes republicanes, sabent el paper dels coloms com a mitjà de comunicació entre els rebels, es dedicaven a fer tir al colom amb elles per tal que els missatges no arribessin als seus destinataris. Tot i així hi va haver alguna (la 46.403) que va aconseguir anar i tornar fins a 5 vegades.

En una d’aquestes anades i vingudes, el colom 46.415, portant un missatge del capità Cortés, va rebre un tret. L’animal, tot i estar ferit, va arribar al campament avançat que tenien els nacionals i, arrossegant-se entre les mates, va ser capaç de portar el missatge al seu destí abans de morir per les ferides rebudes. Aquest fet, considerat heroic i magnificat per la propaganda franquista, la va fer mereixedora d’una condecoració pòstuma així com de “l’honor” de ser dissecada i exposada al Museu de l’Exèrcit a Toledo. Encara que, és clar, les raons de tan “patriòtic” procedir no tenien molt a veure amb cap comportament exemplar. Ben al contrari.

Els coloms, gràcies a la seva genial capacitat d’orientació, no tenen cap problema per tornar als colomers d’origen, de manera que, quan es deixen anar, l’únic que fan és retornar a casa. I si vostè fos ferit pel carrer i -com els coloms- no conegués cap lloc on li curin… ¿quin lloc li oferiria més seguretat i aixopluc? La seva casa de tota la vida, òbviament. D’aquesta manera,  “l’heroic procedir” del colom missatger amb el tret queda reduït a una por terrible i unes ganes boges d’arribar a un lloc mínimament conegut… si les forces li aguanten. En el cas de la 46.415 li van aguantar el just per arribar al destacament franquista i perquè l’encarregat de torn recollís “això” que li havien enganxat al cos. L’encesa propaganda del bàndol nacional (posterior vencedor de tan fratricida contesa) va fer la resta.

I el setge? Doncs, tot i que Queipo de Llano i fins i tot el mateix Franco els van demanar que es rendissin a la Creu Roja per evitar la mort de nens i dones, no va ser fins que una granada va ferir de mort al capità Cortés -obsesionat en resistir encara que fos al preu de no quedar ni un de viu (veure La Devotio Ibérica o la costumbre hispana de seguir al líder hasta la muerte)- que els resistents van deposar les armes davant les tropes republicanes el dia 1 de maig de 1937: havien passat 256 dies de siti. Un siti que, més enllà de vencedors i vençuts, només va servir perquè centenars de persones morissin i perquè el seu patiment fos utilitzat publicitàriament tant per uns com per altres, en una guerra tan absurda com el fet de condecorar un colom per haver tingut por a morir.

Així de imbècil és la guerra.

Qualsevol guerra.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version