Autor Articles i estudis
25 Juliol 2019 a 18:00

El Congo, la inmensa i atroç propietat privada del rei de Bèlgica

Leopold II de Bèlgica colonitzà el Congo// caricatura

Leopold II de Bèlgica colonitzà el Congo// caricatura

Encara que pugui semblar estrany per a un punt de vista actual, des de l’Edat Mitjana i fins a l’adveniment de la Revolució Francesa, els regnes no eren un ens col·lectiu dels habitants d’aquell territori com ho són actualment, sinó que eren una propietat única i exclusiva dels reis i reines del moment. Això significava que, quan un sobirà arribava al tron, amb ell adquiria, com qui compra una caixa de galetes, tant l’espai geogràfic com el seu contingut, ja fossin bestiar, edificis o persones (veure La curiosa hipoteca de l’emperador Carles I d’Espanya). Amb l’èxit de les idees liberals i humanistes de la revolució francesa – drets humans, sobretot- el concepte d’Estat Modern es va generalitzar, fins i tot en el cas de les colònies, que en aquest cas passaven a ser jurisdicció de les diferents metròpolis. No obstant això, hi va haver un cas que es va saltar totes les normes fins ben entrat el segle XX: el Congo Belga. ¿La seva particularitat? Que no pertanyia a Bèlgica, sinó que era una propietat privada del seu rei, Leopold II

La República Democràtica del Congo (també conegut en el seu moment com Zaire) és un territori immens de gairebé dos milions i mig de quilòmetres quadrats -Espanya té uns 500.000- situat al centre del continent africà, a banda i banda de l’Equador, que va ser fins 1960 colònia de Bèlgica, moment en què, igual que molts altres països d’Àfrica va obtenir la seva independència (veure Un despropòsit anomenat independència de Guinea Equatorial). Fins aquí podria ser com la història de tantes colònies europees, però, la història del Congo dista molt de ser normal.

A mitjan segle XIX, les diferents potències europees es comencen a repartir el món com un gran magatzem en el primer dia de rebaixes, és a dir, com si no hi hagués un demà. Espanya i Portugal, en caiguda lliure, intenten mantenir el tipus com poden, mentre que la Gran Bretanya, França, Holanda i Alemanya pugnen per augmentar les seves colònies per tal d’assentar el seu estatus de grans potències econòmiques i militars mundials. O dit d’una altra manera, que si no tenies colònies, no eres ningú.

En aquesta situació, Bèlgica, un petit país entre Holanda i França independitzat d’aquests últims al 1830, força problema tenia per mantenir els seus límits territorials de la golafreria imperialista dels seus veïns europeus, com per ficar-se en embolics colonials. No obstant això, no pensava el mateix el seu rei, Leopold II, rei dels belgues.

Leopold II, enlluernat pels imperis colonials i, com un nen capritxós i mal criat (que en realitat era), volia també el seu. El problema era que els belgues no estaven per la labor, i no li permetien vel·leïtats militars colonialistes de cap tipus … i com a Bèlgica manen els belgues i no el seu rei, doncs … dues pedres! Malgrat això, la seva obcecació el va portar a promoure ia interessar-se per una zona inexplorada del centre d’Àfrica, la regió del riu Congo.

Així les coses, les expedicions de Cameron (1873-1875), Stanley (1873-77) i Brazza (1875), van portar a Leopold II a fundar el 1878 el Comitè d’Estudis de l’Alt Congo (CEHC), suposada ONG filantròpica dedicada a estudiar les possibilitats comercials del centre d’Àfrica per les potències europees, però que l’únic que pretenia era l’adquisició (llegiu com apropiació, després de la cessió dels seus drets per part dels legítims propietaris) de terres per a la seva explotació comercial. Pressupostada amb 1 milió de francs, els seus principals accionistes eren Leopold II -amb 240.000 francs- i la AHV, acrònim holandès de Associació Comercial Africana, amb 130.000 francs. La resta quedava repartit entre altres petits “filantrops”. Les terres, de les quals s’extreia ivori (a compte de matar elefants a punta pala) i cautxú, aviat es van mostrar deficitàries per la manca d’infraestructures i pel “poc” compromís dels pobles negres envers els europeus que els havien ” salvat “dels esclavistes àrabs. Arrasar amb els seus pobles, raptar a les seves famílies o tallar-los les mans, segons sembla, no era suficient per convèncer d’abandonar la seva indolència. Digueu-los pusil·lànimes.

En 1879, Leopold II té un cop de sort, i la AHV fallida, pel que va veure l’oportunitat de quedar com a accionista principal. Els altres accionistes veient que allò era un negoci ruïnós van vendre les seves participacions, de manera que el rei dels belgues es va quedar com a únic propietari de tota aquella empresa. Hi havia quedat endeutat fins a les orelles però, amb unes possessions 100 vegades més grans que la major hisenda privada existent en l’actualitat (veure El ranxo més gran del món: Anna Creek Station), ja tenia el seu propi imperi colonial… ja estava content el nen! El cop de gràcia va arribar el 1885 quan les potències internacionals van reconèixer la seva possessió i Leopold II va fundar l’Estat Independent del Congo. La cirereta del pastís va arribar el 1897 quan l’auge de la producció de cautxú per a la indústria de l’automòbil, va convertir aquell deficitari negoci en un autèntic Banya de l’Abundància.

Amb una comptabilitat portada en secret fins a l’extrem, s’estima que Leopold amassà una fortuna superior als 80 milions de dòlars a costa de les barbaritats que el seu exèrcit particular (la Force Publique -Força Pública) d’uns 19.000 homes perpetrava amb la població per mantenir el ritme de producció de cautxú, amb beneficis que suposa rondarien el 700%. No en va, s’estima que entre 5 i 10 milions de persones van morir durant el domini de Leopold II a causa dels atroços mètodes utilitzats amb la població civil. No estaven esclavitzats, cert. Estaven pitjor.

La societat belga, que no s’havia assabentat de res (la imatge que es venia a la metròpoli era la d’una missió de bona voluntat per civilitzar negrets) va començar a sospitar que no era or tot el que lluïa al Congo. Rumors cada vegada més insistents de les barbaritats que allà es cometien es van propagar gràcies a observadors estrangers, sobretot per predicadors afroamericans presbiterians (l’Església Catòlica belga, no deia ni piu) tot i els intents agosarats de Leopold II de censurar (i falsejar ) tota la informació que parlés d’això. L’escàndol va acabar sent de tal calibre, tant a nivell nacional com internacional, que el 1908 el rei es va veure obligat finalment a cedir la sobirania del Congo a Bèlgica. Això sí, no li va sortir gratis a l’Estat Belga, ja que amb la sobirania anava el pack enverinat de tots els deutes que havia contret l’ínclit monarca.

Leopold II va morir el 1909, i si bé la sobirania va passar a Bèlgica, formant, ara sí el Congo Belga, els congolesos no van millorar gens ni mica les seves condicions de vida. Els “chicotes” (inhumans fuets curts que destrossaven les carns) es van seguir usant i els cruels mètodes de la Force Publique, tot i la caiguda en desgràcia de la producció de cautxú natural i la seva substitució per la mineria del coure, or i altres metalls, van continuar fins al final de l’època colonial el 1960.

En aquests temps en què ens escandalitzem per les notícies de la convulsa Àfrica Negra, i que ens molesta l’arribada de milers d’immigrants africans a les costes i les tanques que separen el Primer del Tercer Món (veure Penyal de Vélez: el patètic i absurd rècord de la frontera més curta del món), bé faríem en reflexionar una mica i veure que, simplement, Europa està recollint una mil·lèsima part de la ignomínia, el dolor i el caos que uns pocs capritxosos i cobdiciosos poderosos van sembrar en tot un continent.

Per no oblidar.

-Ireneu Castillo-
@ireneuc

Switch to mobile version