Autor Cultura
16 Agost 2019 a 18:00

44ena Trobada d’acordionistes del Pirineu

Arsègel, capital mundial de l’acordió

44 ena Trobada d'acordionistes Pirineu Arsèguel// Foto: Joan Gascueña amic

44 ena Trobada d’acordionistes Pirineu Arsèguel// Foto: Joan Gascueña amic

La Trobada d’enguany, amb gairebé 90 actuacions, 72 músics de 15 països diferents,

més els de casa nostra, mostren la consolidació d’aquest esdeveniment musical, essent el festival de música tradicional més antic de Catalunya, i considerat com el festival d’acordió diatònic més important d’Europa.

Aquesta petita vila del Pirineu, a pocs quilòmetres de la capital de l’Alt Urgell, La Seu, al peu de l’impressionant massís del Cadí i sota un nodrit niu d’àligues, organitza durant tot l’any tallers, colònies i cursets amb l’Escola Folk del Pirineu -Tallers d’Arsèguel, fundada el 2010, per als més joves, famílies i grups; a més de les visites al seu Museu de l’Acordió, una mostra única d’aquests instruments, que històricament va ser molt important per als pobles del Pirineu i que avui, novament recuperat, ja forma part de l’instrument musical identitari del territori pirinenc. Gairebé un Conservatori de música tradicional i popular temàtic, de cançons, corrandes i danses, al voltant de l’acordió.

Durant tot un cap de setmana llarg, i part de la següent (des del 26 de juliol fins al 2 d’agost) Arsèguel es converteix en la capital europea d’acordionistes. I degut a la volada que agafat, el poble ha quedat petit, motiu pel qual la Trobada s’ha anat expandint a altres indrets del territori, com són Castellbó, la mateixa Seu d’Urgell i Puigcerdà (Cerdanya) que, durant aquests dies, amb un atapeït programa ple de concerts i actes relacionats amb aquest instrument, han omplert de música, danses, art i alegria, places, prats, patis, espais públics i fins i tot el gran envelat (amb mil cadires!) que, de fa anys, es ve muntant a l’explanada a tocar de l’església d’Arsèguel.

Amb gent i músics vinguts d’arreu

uns acollits en llurs cases dels habitants i organitzadors, altres amb caravanes i acampant als prats i càmpings, adequats per l’ocasió, el poble de tot just 90 habitants es veu desbordat per l’assistència d’un públic amb ganes de gaudir de la música i bon rotllo en mig dels encants d’aquests indrets.

El bon temps, l’acollidor entorn, ple de bellesa, la gastronomia, l’ambient festiu i camaraderia, per a la gent que estima la festa i la tradició, fan de la Trobada un atractiu turístic molt important pel territori.

L’any 1999 la Trobada es va incorporar a la Ruta Europea de Festivals de Música Tradicional, avalada per la Unió Europea. Tenen convenis de col·laboració i d’intercanvi amb diversos països, com el Quebec, Rússia i amb l’escola de música de Novosibirsk de Sibèria, des de fa dos anys, d’on venen nens prodigis d’aquests instruments.

Hi ha hagut, com ja hem esmentat, presència de diversos països,

des de Portugal fins a Rússia i Ucraïna; des de Colòmbia, Uruguai i República Dominicana fins a Irlanda, Escòcia i Finlàndia; o des de la Mediterrània amb Sicília i Sardenya fins a Moldàvia. I la presència de grups de regions properes com el País Basc i l’Aragó, amb qui compartim serralada i tradició instrumental i musical, així com grups provinents de diferents indrets del nostre país, des de l’Ebre fins a la Catalunya Nord.

Si en les seves primeries, de la recuperació del diatònic, eren els padrins i gent gran els únics que sabien fer sonar l’instrument, avui dia el jovent i les dones (rar en aquells temps) ja són qui el fan vibrar, molts d’ells i elles, amb tècnica i virtuosisme, no tan sols com amateurs sinó, alguns, com a professionals i concertistes, amb formació acadèmica superior.

Ens hem de felicitar, i felicitar-los a tots ells i sobretot als que com en Artur Blasco i els seus col·laboradors i participants, any rere any ho fan possible i, no tan sols per la Trobada, que també, sinó per la ingent tasca cultural, educativa i recuperació d’una tradició tan singular d’un indret tan mític i llegendari, emblemàtic i estimat del nostre país, tresor cultural i de cohesió social que hem de preservar i no deixar perdre.

Per Joan Gascueña / Ens de comunicació / AMIC

Switch to mobile version