Autor Articles i estudis
1 Agost 2019 a 18:00

Joan d’Aragó, el príncep espanyol mort de tant cardar

tomba joan d'aragó// Foto: wikimedia Commons

tomba joan d’aragó// Foto: wikimedia Commons

Que la monarquia és una institució la moral de la qual és qualsevol cosa menys estricta, simplement cal mirar qualsevol revista del fetge i tindreu l’oportunitat de comprovar-ho. Casaments, divorcis, infidelitats amb més banyes que en una fira de rens, amants a dojo, homosexualismes, nimfomanies … la dissoluta vida dels reis i reines d’aquest país ha fet córrer rius de tinta jutjant l’ètica (o no) d’aquests comportaments. Comportaments que, d’altra banda, no són diferents dels d’unes persones normals (el que els acosta al poble pla), si no fos perquè el seu tren de vida surt directament de les arques públiques. Encara que, és clar, de vegades tant d’excessos, tantes festes i tant donar curs als baixos instints, acaben per passar factura física. I va ser justament això el que va passar a Joan d’Aragó, príncep d’Astúries, i és que segons va córrer per les tertúlies de l’època, poc menys que el van matar sucant el melindro… i no exactament de pastisseria.

Durant molts segles, el coneixement dels mecanismes que porten implícita la reproducció humana van ser un autèntic misteri, per tant que l’únic que sabien era que, si no es copulava, del ventre de la dona no hi sortia res. I això, en un context en què qualsevol refredat era capaç d’acabar amb mitja humanitat (veure Caffa, les catapultes que van bombardejar la pesta a Europa), feia que el fet d’assegurar la renovació de la població -tant per a la plebs com per a la més alta aristocràcia- fos una necessitat imperiosa. Si, a sobre, la transmissió de les possessions territorials depenia de tenir o no descendència, és normal que les cases reials es dediquessin amb fruïció al fornici. Això no obstant, quan s’ajunta la necessitat de reproduir-se (com manava l’Església, faltaria més) amb “l’afició” desbocada, la cosa pot acabar malament.

Quan el 3 d’abril de 1497, els Reis Catòlics van emparentar a la catedral de Burgos al seu fill Joan amb Margarida d’Habsburg, la filla de l’emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, Maximilià I, la idea era que l’hereu de la corona espanyola amalgamés amb el seu matrimoni a les dues potències més importants de la península Ibèrica (Castella i Aragó) i, de passada, enfortís les relacions amb els seus homòlegs alemanys per contrarestar el creixent poder de la monarquia francesa. No en va la filla dels Catòlics, Joana (la Boja), havia estat casada amb el germà de Margarita, és a dir, amb Felip (el Bell), ja que hi havia un gran interès per part dels dos pares en buscar tan estratègica aliança

En aquesta situació el príncep espanyol, amb 18 anys llargs, es va trobar enllaçat a una bella princesa casadora de 17 anys, en el que podria ser un casament de tants que s’han donat en la història (veure Les “fogoses” nits de noces dels reis europeus) excepte per un detall: quan es van veure, van tenir un amor a primera vista. El problema va ser que, en comptes d’un enamorament sobtat, allò va ser un foc a discreció de tota l’artilleria pesada de Cupido.

Margarida d’Habsburg (o d’Àustria, com millor prefereixi) era una noia sana, intel·ligent i molt forta físicament, que contrastava amb el príncep Joan, el qual era més aviat malaltís, no gaire agraciat, encara que molt afable i de tracte fàcil. Però, és clar, tots dos eren adolescents més calents que el pal d’un xurrer i quan les hormones diuen “aquí estic” allò no hi havia qui ho parés. I el tret de sortida a aquells autèntics miures sexuals es va donar en el moment mateix de la nit de noces.

El descobriment del sexe per part dels cònjuges va desbordar tot el previsible i, tancats en la seva alcova, van passar els dies deixant que la seva passió, desbocada com un ramat de bisons en estampida, no els permetés ni sortir-ne. Fins a tal punt era continu el fornici que els servents havien de deixar el menjar a la porta perquè, posats, abans deixaven de menjar que deixar de “cavalcar”. Però la fogositat desfermada no va acabar amb la (les) nit (nits) de noces. Ben al contrari.

Els dies i setmanes següents van continuar amb la mateixa tònica, en què, deixant a 50 ombres d’en  Grey al nivell dels Teletubbies, els faltava temps per estar practicant el sexe sense mesura. Però tot té un límit i, tot i que la parella tenia un ardor sexual inextingible, la diferència de resistència física entre un i altre era notable, de manera que l’esforç físic derivat de tanta activitat va passar factura a l’element més feble, en aquest cas al malaltís Joan.

El príncep hereu va començar a donar signes de debilitat més que evident, perdent pes i demacrant-se per moments. I és que el seu cos ja no suportava el desgast que suposava que la princesa Margarida el deixés més sec que un flaix de a duro contínuament. De fet, l’estat físic de Don Joan era tan penós que els mateixos cuidadors van demanar a la reina Isabel que els separés durant una temporada, per tal que el pobre xaval es recuperés mínimament de les maratons sexuals a les que la parella se sotmetia constantment. Al que ella, tan catòlica com era, simplement va replicar que el que havia unit Déu, que no ho separés l’home. Fins que va petar.

Així les coses, estant de visita a Salamanca, al setembre del mateix any, el príncep Joan va caure malalt de febres (possiblement tuberculoses) de les quals ja no es va refer, morint després de 13 dies d’agonia, sis mesos després de casar-se: el 4 d’octubre de 1497.

Aquesta situació inesperada -per més que alguns ho veiessin venir una hora lluny- va acabar produint un gran terratrèmol dinàstic, ja que la princesa Margarida, si bé estava embarassada, va acabar per donar a llum un fill mort. Això va significar la fi de la dinastia dels Trastàmara (veure Germana de Foix, quan la unitat d’Espanya va penjar d’un espermatozoide), ja que si bé el ceptre va passar a la seva germana Isabel, aquesta va morir al poc temps, passant-ho al seu torn a la seva altra germana, Joana la Boja, la qual, per causa de la seva “bogeria” (encara està per veure si estava realment boja) va passar la corona al seu fill Carles I donant per inaugurada la branca espanyola dels Habsburg.

Tot i el que pugui semblar (fins i tot Carles I va educar al seu fill Felip II en la moderació del sexe, no fos que li passés el que al seu oncle) la realitat és que l’excés de sexe -ni sol, ni en companyia- produeix els efectes nocius que la ignorància i l’Església han divulgat durant segles. Això no obstant, el que sí és cert és que una excessiva activitat sexual pot comportar un seriós desgast físic que provoqui, en els individus més febles, una baixada de defenses que sigui una porta oberta a tot tipus d’infeccions.

En el cas de Joan d’Aragó, el príncep ja havia patit malalties similars de les que es va recuperar amb evident dificultat, de manera que una sexualitat tan exagerada com la que va portar durant sis mesos (i ves quin sis mesos!), l’únic que va fer va ser llaurar el camí a que qualsevol infecció acabés amb ell com, de fet, va fer.

En conclusió, que si bé a tothom agrada la cosa bona, allò bo, de forma exagerada, acaba per convertir-se en dolent. La prudència dicta llavors que en el punt mitjà està la virtut. Encara que, ben mirat, i ja que tothom ens hem de morir en algun moment, més val morir de tant cardar que d’un càncer provocat per la merda que ens veiem obligats a respirar al nostre gris i anodí dia a dia.

Ireneu Castillo
@ireneuc

Switch to mobile version