Autor Articles i estudis
31 Octubre 2019 a 18:00

La sorprenent llei que va decretar que treballar era honest i honorable

Ireneu treballar// Foto: http://hmcontemporaneo.wordpress.com

Ireneu treballar// Foto: http://hmcontemporaneo.wordpress.com

Si hi ha alguna cosa en què poguéssim estar tots més o menys d’acord és que, treballar, el que es diu treballar, no agrada a ningú. Això de llevar-se a hores intempestives, passar-te una carretada d’hores fora de casa (a la família la coneixes d’oïdes) per, a sobre, cobrar una misèria, és una cosa que no omple d’orgull i satisfacció a ningú, contràriament al que poguéssim pensar veient les quilomètriques cues que hi ha a les oficines d’ocupació. Amb tot, d’alguna cosa s’ha de viure i, per tant, el comú dels mortals ens trobem en la diatriba de, o treballes d’alguna manera, o passes més gana que un cargol en un mirall. Tanmateix, hi ha els afortunats que, podent viure de rendes, no tenen necessitat de donar un pal a l’aigua i als quals sembla que el treball els produeix autèntiques granellades. I és que, fixeu-vos si agrada poc el treballar en aquest país que fins i tot Carles III va haver de decretar ¡per llei! que el treballar era honrós. I no és cap broma.

Què és el que porta a un rei a fer una llei en la qual s’ordena que la feina sigui honrosa i honorable? Evidentment, el gust i la valoració favorable cap al fet d’exercir una professió manual per part dels seus súbdits, no. Però això, que a dia d’avui, és un fet incontestable (addictes al treball a part), xoca amb la paradoxa que, qui més qui menys desitja una feina, constituint un seriós problema en cas de no obtenir-se. No obstant això, el 1783 el problema era a l’inrevés, que ningú ho volia. No per cap menyspreu especial per l’ocupació diària (que també) sinó perquè, el fet de tenir una feina manual remunerada, t’impedia pujar de cap manera en l’escalafó social. El treball era vil i deshonrós. Senzillament.

Durant l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna, la societat europea (i per extensió l’espanyola) es dividia en tres estaments netament diferenciades: l’aristocràcia, el clergat i la plebs. En aquesta divisió social, en què el pes de les càrregues econòmiques dels estats anaven totes per la plebs (en el fons no hem canviat tant), l’Església i els nobles simplement vivien de les rendes que els proporcionava el seu patrimoni i les esquenes dels seus treballadors. Molt “ora et labora” i allò de “el treball ennobleix”, però això d’agafar una aixada pel mànec, com que no anava molt amb ells.

Sigui com sigui, i encara que fossin mantes de solemnitat, la veritat és que els drets i els privilegis de la noblesa venien donats per drets de sang, de manera que només podien ser nobles (i aspirar a ser-ho) els que provenien de família noble. Això significava que si necessitaven exercir un treball manual per poder sobreviure, era perquè havien hagut de deshonrar el nom de la família i del seu títol, per la qual cosa no mereixien la consideració de “hidalgos”. És a dir, un noble havia de viure de rendes, no d’alguna cosa que tradicionalment havien fet -i encara feien- els esclaus. Punt. Tanmateix, i com diria el conegut “Nobel de literatura” Bob Dylan, els temps estaven canviant.

Durant el segle XVIII, el desenvolupament de les ciències, les tecnologies i el transport, van propiciar que la burgesia dedicada al comerç i a la incipient indústria s’enriquís i augmentés la seva quota de poder. Quota de poder que, en canvi, no li estava permès exercir oficialment, ja que, en la seva immensa majoria no pertanyien a la noblesa i, per no poder, no podien ni aspirar als càrrecs públics. Hi havia, per tant, una notable pressió dels nous poderosos que s’oposava a les refractàries antigues formes de fer, als quals ja els estava bé com estaven les coses.

D’aquesta manera, els que mantenien d’alguna forma els drets “d’hidalguía” i noblesa en funció del seu origen familiar, encara que fossin pobres com rates, es negaven a treballar en qualsevol feina manual remunerada, tenint en compte que posar-se a treballar significava arrencar de soca-rel totes les possibilitats de progressar en l’escalafó social del moment, alhora que perdien pes específic en les estructures de poder de l’Estat.

Així doncs, la Corona Espanyola, en perpètua crisi tot i mantenir encara les colònies, es va trobar amb la necessitat de, per una banda, poder premiar amb títols i prerrogatives als individus que més feien pel manteniment de l’Estat amb la seva solvència i de l’altra, però no menys important, poder donar sortida a tots els nobles que, per por de perdre els seus drets “d’hidalguía”, vivien ociosos i improductius, la majoria d’ells a força de rendes pagades per l’Estat. O dit d’una altra manera, el rei preferia tenir a prop als rics (encara que plebeus) que als pobres (encara que aristòcrates). Simple qüestió d’interessos.

Va ser llavors que Carles III, veient necessari el fet d’adaptar-se als nous temps i el portar l’aigua dels bitllets de la creixent burgesia al seu molí particular que, mitjançant la Reial Cèdula del 18 de març de 1783, decreta de forma oficial que el fet de treballar en qualsevol ofici és honest i honrat, no envileix les famílies nobles que treballin i, per tant, no perjudica cap dret nobiliari passat o futur.

Aquesta llei, per tant, era una forma de banyar-se i guardar la roba per part de la monarquia, cedint una mica a les aspiracions de poder de la burgesia però sense treure poder a la noblesa -en ple despotisme il·lustrat, el postureig de “tot pel poble, però sense el poble” lluïa molt. Les seves conseqüències, per contra, serien mínimes, i no va ser fins a la Constitució liberal de 1812 (la Pepa) en què l’Antic Règim, amb les seves prebendes i els seus drets de sang van quedar abolits -si no definitivament (veure Mori la llibertat !… i no era una broma ), sí decisivament- permetent l’ascens imparable de les noves classes mitjanes i les seves noves formes de fer i de pensar.

Això si, les ganes de treballar de la població van continuar sent les mateixes: cap ni una.

I així ens llueix el pèl.

-Ireneu Castillo-
@ireneu

 

Switch to mobile version